…un cafè

abril 20th, 2015

http://corporate.airfrance.com/?writing-a-phd-dissertation Writing A Phd Dissertation

Master Thesis Position

Aplikasi Bbm Spy Android

http://linktechbd.net/quick-essay-maker/ Quick Essay Maker

Et vaig veure marxar, amb un sospir de nostàlgia i ganes de repetir aquestes emocions, sensacions…

How To Write A College Application Essay 7 Band

#socialmediacare

desembre 23rd, 2013

http://rghq.co.uk/admission-essay-writing-xat/ Admission Essay Writing Xat

http://digsafelyoregon.com/homework-help-with-diagramming-sentences/ Homework Help With Diagramming Sentences

http://www.inglesesrl.com/pay-for-an-essay-uk/ Pay For An Essay Uk PERCEPCIÓN VISUAL, es la capacidad para dar sentido a lo que vemos, reconocemos lo que tenemos delante a través de nuestro aprendizaje interno, de las experiencias que hemos tenido y de las impresiones que nos ha generado lo que tenemos delante.
1. DISCRIMINACIÓN VISUAL, permite a la persona encontrar características exactas entre dos figuras similares. En el caso de las Redes Sociales, los que no entendemos mucho, vemos que todas tienen componentes exactos mezclados con formatos diferentes, y nos cuesta llegar a entender que no todas sirvan para lo mismo.
2. MEMORIA VISUAL, lo que recordamos en 4-5 segundos para más tarde tener la capacidad de recordarlo y reconocerlo entre otros objetos similares. Por eso en el marketing se recomienda impactar en ese pequeño periodo de tiempo.
3. RELACIÓN VISUO- ESPACIAL, relaciona la visión y el espacio tridimensional. Para ello es importante que los dos ojos trabajen a la par. Igual que el marketing online y offline, no tenemos que hacer más énfasis en uno que el otro, los dos son complementarios y pueden abarcar más espacio tridimensional. Sin esa capacidad, no se hubiera generado el evento del viernes. El online llega a tu casa y te invita a salir y conocer personas y conocimiento.
4. CONSTANCIA DE FORMA, reconocemos una misma forma independientemente del color, tamaño,….Una web es una web, independientemente del contenido y de la estructura.
5.MEMORIA SEQUENCIAL, recordamos una secuencia de imágenes en un tiempo determinado en función de la cantidad de objetos o imágenes que vemos. Por imágenes y objetos también estamos hablando de letras y palabras. La información que leemos no toda la retenemos en nuestra memoria para después reconocerla,….
6. FIGURA FONDO, importante habilidad para conectar con el público, percibimos y encontramos formas y objetos visuales aunque estén en superficies difusas, pero a nuestro público les supone un esfuerzo mayor. Si comunicamos ordenadamente y sin muchas interferencias, nuestro mensaje llega de una forma más placentera y hasta puede enamorar.
7. CIERRE VISUAL, puede llegar a ser la habilidad más sensual de todas… mostrando formas incompletas, imágenes a medias podemos llegar a sugerir e incentivar la creatividad o la búsqueda interna de nuestro aprendizaje anterior,…

http://www.oalth.gr/writing-dissertation-with-latex/ Writing Dissertation With Latex

http://www.cncmalls.com/to-write-a-resume/ To Write A Resume óptica-optometrista nºcol 15323

Application Letter For Work

Pensant en tu…

novembre 3rd, 2013

Les experiencies de la vida, m’han dut a entendre i aceptar…que parlar i disfrutar del sexe i la sensualitat no ha de ser motiu d’avergonyir-se, sinó tot el contrari, és motiu de disfrutar-ho i apendre de les experiencies internes que et generen. Vaig a llençar-me a la piscina; motivada, des del dia que ens vam conèixer, per la teva naturalitat escriuré sentiments, emocions causades de vivències reals i/o imaginades on el component de la sensualitat i jugarà un paper protagonista.Ningú sabrà mai si el que escric ho he viscut o només ho he imaginat per a redactar-ho i saber que la persona que ho llegirà potser l’ajudarà a descobrir alguna cosa més, en ella mateixa, i d’aquesta manera l’ajudi a despullar-se amb els seus sentiments…

…aquell dia que ens vam conèixer, era un matí de primavera. Una amistat comuna ens va presentar… els dos vam ser molt correctes ens vam saludar, donar dos petons i vam seguir amb la conversa que s’havia iniciat. Recordo l’olor i el tacte de la teva galta tocant la meva, els llavis lleugerament humits besant les dues galtes… la teva mirada i la meva es van creuar per un instant, els dos vam fer una radiografia ràpida un de l’altre i tot va seguir amb normalitat aparent…

Van passar unes quantes setmanes, fins que un dia casualment ens vam creuar pel carrer, ens vam saludar sense intenció de parar-nos, peró… un altre cop aquell creuament de mirades va canviar el moment present. Ens vam parar i vam repetir el mateix que el primer dia, dos petons…amb aquella olor i aquell tacte que acariciava la pell, la teva olor captivant el meu olfacte em va deixar sense paraules. Recordo, que em vas dir: – faig tard, peró podem quedar un dia per fer un café i parlar. Jo vaig asentir amb el cap, i vaig marxar contenta, nerviosa i encara cautivada per la teva esència… aquell dia vas estar tot el dia en el meu pensament, desitjant que arribés el dia per quedar…



Insomni

maig 28th, 2013

terapia-visual-1…no puc dormir. Estic massa emocionada per com em sento. Tinc 43 anys i talment em sento com quan en tenia 16-17-18 i havia de decidir el meu futur professional… Jo ara, veient el meu fill de 16 penso; i perqué quan som tan joves e inexperts, que estudiem perqué és obligatori, que aprenenm a relacionar-nos amb els nois i noies del nostre entorn, amb les hormones alterades, hem de decidir el nostre futur?

Com podem saber que és el que voldrem ser de grans? amb que ens guanyarem la vida? com tindrem una família? i a més a més hem de ser feliços. Els pares en ajuden a escollir, els professors i les persones adultes ens orienten sota la seva experiència, peró potser el que no saben és com ens sentim, que sentim per dintre i que ens fa sentir bé i feliços i el dia de demà que ens farà sentir-nos realitzats?

Sense anar més lluny, jo mateixa, a l’edat adolescent, era una molt bona filla, era una persona introvertida, amb una autoestima molta baixa cap a mi, i només feia que admirar el que feien els altres. Aquesta manera de ser…em va dur a estudiar òptica, vaig ser una estudiant amb dificultats d’aprenentatge i al meu ritme, em vaig anar treien les assignatures i finalment la diplomatura. Podeu comptar com va influir tot aixó en la meva autoestima, la gent que va començar amb mi, anava aprovant cursos i anar-se diplomant, els que entraven nous, el mateix,… peró jo perseverant amb el que havia començat.  Encara ara, no se el perqué ho vaig estudiar, no perseguia cap somni, no tenia cap objectiu, no em feia especialment il.lusió… peró allò que havia escollit havia de ser si o si el meu futur.

Un cop acabada la diplomatura, vaig anar a treballar a l’òptica de la meva germana i el meu cunyat i allà vaig poder apendre, que el millor aprenentatge és la vida, el dia a dia, el sentir-te impotent devant d’una situació i que amb les nocions teòriques dels aprenentatges de la facultat, t’has de buscar la vida per solucionar aquella eqüació en la que 2+2 no són 4, perqué estàs treballant amb persones, que tenen unes dificultats visuals i a vegades no es solucionen receptant unes ulleres o unes lents de contacte,… i l’impotència de no poder donar-li una solució adequada a la seva necessitat em va dur a seguir estudiant, a seguir llegint a ser curiosa i buscar més formació… Ara que tinc l’experiència, ara que tinc el discerniment, ara podré decidir quin camí escolleixo i quin serà el meu futur. Estic contenta d’haver estudiat òptica, perqué puc treballar amb persones i puc ajudar a persones a veure i viure la vida de diferents maneres… i vull continuar fent-ho. I segurament que ho faré, peró no de la forma tradicional que em van ensenyar a la facultat o per allò que em vaig imaginar que havia de ser…

 

Sílvia

Conciliació familiar

abril 7th, 2013

Avui ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva trajectòria professional i personal. En principi, al ser autònoma i tenir un negòci propi, tinc l’etiqueta d’empresaria, de jefa, d’emprenedora,… Peró jo em considero una noia inquieta, inconformista, responsable, amb ganes de viure i apendre.

He estat casada, he tingut tres fills i he gestionat un negòci familiar. Des del primer moment he tingut clar que les persones que estaven treballant amb mi o “per mi”, havien (en la mesura del possible) poder disfrutar de la conciliació familiar. També he buscat, que en el lloc de treball i entre tots existís un molt bon feeling i una molt bona interactuació.

En el meu cas i dins de les meves posibilitats, no ha calgut pas, que l’administració vingués a dir-me que havia de fer en la meva empresa i amb els meus col.laboradors o treballadors (com volgueu anomenra-los).

Sabeu les vegades que he arribat a casa o he marxat a treballar i

els meus fills m’han dit: on vas mama?

i jo els he respós, vaig a treballar. Avui haig d’anar perqué tal persona té vacances.

els meus fills: Mama, perqué els altres tenen vacances i tu no?

Avui, els meus fills m’han dit: Mama, ens ho hem passat molt bé, ens hem divertit molt. I sabeu que hem fet de diferent a altres diumenges? Doncs passar un diumenge amb les families de les persones que dia darrera dia venen a treballar i colze a colze, fan que el negoci tiri endevant, que tot i les dificultats que estem vivint, el dia a dia sigui un motiu d’alegria, que la convivència a la feina sigui com “estar a casa”. Molestar-nos perqué hi ha alguna cosa que no ens agrada i riure quan les coses ens agraden.

Avui, hem conciliat relació laboral amb relació personal i familiar, amb el resultat de disfrutar d’un dia més en les nostres vides i una experiència més pel nostre creixement personal.

Penso, que la conciliació familiar hauria d’anar més lluny del poder reduir o ampliar una jornada laboral, molt més de tenir dies personals,…hauria de ser una filosofia de vida i veure el nostre lloc de treball, no només un lloc de treball sinó l’interactuació entre els propis companys, entre els clients o usuaris dels nostres serveis ique tots tenim sentiments, emocions, alegries i tristeses per a poder compartir i que generalment pasem més temps a la feina, que posiblement amb les nostres families. Perqué un cop arribem a casa tenim els nostres propis compromisos amb nosaltres, les nostres parelles, els nostres fills… i és en el moment que arribem a casa que ens hauriem de plantejar si tenim conciliació familiar (no en temps), sinó amb tracte i amabilitat amb els que més ens estimen, els que més ens coneixen.

Agraïr al Jaume Miquel, a la Cristina, al Jordi, a la Sandra, l’Eloi, la Salma, l’Isaac, la Meri i el Salva, l’Ana i la Marta. Aquesta enriquidora experiencia. Us estimo molt, gràcies per formar part d’aquest camí i fer del dia a dia quelcom viu. DSC00550

Sílvia

Un instant…

març 24th, 2013

el tiempo 1Quantes coses poden pasar en un instant? Potser només una, peró les conseqüencies d’aquesta pot desencadenar un seguit de despropòsits o proposits.

M’agrada pensar en positiu, encara que no sempre ho aconsegueixo, i menys quan la gent del meu voltant està derrotada per la situació del seu entorn i pensa en negatiu. La veritat, és que els oposats mai poden estar junts. Si hi ha llum no hi ha foscor, si hi ha el si no hi ha el no, si tanco la porta al mateix instant no la puc estar obrint, si estimo no odio, si crec no puc posar en dubte.

I jo em pregunto,quan hem de comunicar els nostres sentiments, com ho fem? realment expresem el que sentim, o a vegades dubtem a l’hora d’expresar-los? Jo , personalment soc una ferma defensora d’expresar el que un sent en aquell moment, dir una veritat, dir el que un realment pensa no hauria de ser penalitzat. Quanta gent he conegut inmers en un món plè de mentides, d’enganys i por a expresar el que sent realment per a no ser jutjat, castigat i segons ells no ferir… Una mentida és un engany, i si amagues no afrontes…

No hem aprés a respectar-nos lo suficient, ni hem crescut personalment per entendre que cadascú de nosaltres sentim, pensem i vivim sota els nostres valors i aquest valors poden o no coincidir amb els de les altres persones que tenim en el nostre entorn.

M’agradaria poder viure en un País Culte i Ric, i aixó només podrà ser posible si cadascú de nosaltres fa un esforç d’humiltat envers nosaltres mateixos i envers als altres. Ens queixem dels nostres polítics i els nostres dirigents, i jo em pregunto qui fa de mirall de qui? si ells no ens transmeten aquells valors que nosaltres com a poble volem, perqué no ens manifestem i actuem sota el nostre criteri? Quants de nosaltres pensen i actuen com els nostres polítics?  Quants de nosaltres voldriem que les coses fosin diferents? quants de nosaltres fem que les coses pasin de forma diferent?

i quants de nosaltres utilitzem aquell instant per fer o dir alló que realment sentim i volem veure i observem si els altres pensen o actuen com nosaltres voldriem?

una abraçada plena d’energia…

Sílvia

mirada interior

març 9th, 2013

…estic passejant pel camí de la vida, i la millor recompensa és compartir moments amb persones que et trobes caminant com tu. Comparteixes converses, nervis, alegries, tristeses, mirades, somriures,… a vegades vols anar sol, peró sempre acostuma a ser quan no et sents bé amb tu mateix i no tens ganes de mostrar als altres lo “aneguet lleig” que et sents.

Durant molts anys he estat caminant amb companyia, peró realment anava sola. Quinze dies de conversa amb en Miquel, m’ha fet obrir els ulls, ha sabut remoure el meu interior i ha destapat la capsa de desitjos i pensaments. Ha conseguit que moltes de les meves preguntes comencin a trobar respostes, m’ha demanat, si us plau, que m’obri, que exterioritzi i que sàpiga trobar realment com vull ser  , que escrigui i comparteixi peró de diferent manera a la que he vingut fent fins ara.

Gràcies Miquel, per “obligar-me” a ser jo mateixa a descobrir tot el que m’he amagat a mi mateixa, per una manca d’autoestima per una falta de seguretat i voler viure una vida que no em pertany.

jo em pregunto. Quanta gent hi ha que viu amagada de la seva propia realitat, per por a mostrar-se tal com és?

Bona nit i gràcies a totes les persones que esteu acompanyant-me i esteu compartint.

petonets

silvia

ahir dia de la dona treballadora….

març 9th, 2013

…m’agradaria poder dir, que em sento orgullosa de ser dona treballadora, i potser si que m’hi sento peró no em surt demostrar-ho. No m’agraden gens les etiquetes i no m’agrada el terme igualtat. La igualtat és important en termes matemàtics per igualar (o equilibrar) els dos cantons d’una eqüació, o la resolució d’una operació.  ex. 2+2=4 . En definitiva els valors són iguals, peró la disposició en cada banda de l’gualtat són diferents 2+2 i 4 sabem que 4=4 (peró aixó no ho solem escriure) o 1+1+2 = 4 o 3+1 =4. Tot són diferents maneres d’expresar igualtat, peró cap de les quatre maneres són iguals, peró si expresen el mateix.

Que vull transmetre amb aixó? que tots som persones i cada persona és única, i fins hi tot les diferents combinacions són úniques i aporten diversitat d’opinions i de raonaments. I jo em pregunto, Per què hem de diferenciar entre l’home i la dona treballadora? per què no ho englobem amb les persones treballadores? En un món divers, global, on manca creativitat i són completament necessaris els opostos (nit/dia, calor/fred, felicitat/tristesa) per a estar en equilibri. Perqué no celebrem el dia de les persones treballadores i el dia de les persones gandules?

no sempre he pensat, que potenciar o defensar la feminitat o la masculinitat, és procés de discriminació envers un de l’altre. Peró cada cop ho tinc més clar, per la meva condició de dona (que a més em sento superwoman, per totes les caracterítiques que ens ha creat l’Univers) crec que deixo escapar part de la felicitat que em mereixo viure. Ser aquesta super dona, requereix un esforç diari i que el nostre oposat, els homes , ho porten amb una relativa facilitat. Si volguésim apendre els uns dels altres, ens complementariem millor i tot funcionaria d’una forma més efectiva.

Les dones vivim en una constant “lluita” per demostrar la nostra propia superioritat individual i els homes estan en constant “lluita” per demostrar que no són inferiors al que s’espera d’ells. Potser en definitiva cada un de nosaltres és inferior en algunes coses i superior en unes altres… i aixó fa que l’individu estigui reequilibrant-se.

Feliç dia i molt bona nit

una vetllada inolvidable

març 3rd, 2013

DSC09843DSC09790Celebrar els meus 43 anys amb un sopar festa, reunint a part de les persones que han passat pel llarg de la meva vida,
va ser un desig molt espontani, inconscient i d’emocionalitat.
El desig va ser més fort que la racionalitat (bastant habitual en mi) i l’energia, les forces i les ganes van fer que el motor del meu cap, el meu cos i els meus sentiments es posesin en marxa.
La determinació, el posar una data i passar a l’acció va ser crucial
perqué ahir 2 de març 2013, 39 persones + algunes que per circumstàncies personals no els va ser possible asistir-hi en presència peró si en esperit i de diferents àmbits personals i profesionals, edats, situacions personals es juntèsin per celebrar el meu aniversari.DSC09883
Tots sabeu, que soc una persona bastant inquieta, que creu en les persones per sobre de tot i en el meu cercle de vida interactuo per igual amb cadascú de vosaltres, perqué empatitzo amb tu i interactúo per com ets, per com penses, per com pots estar sentint, per com crec que ho necessites i aixó només ho puc saber, observan-te, veient qe et fa estar bé, que et fa estar malament, que et motiva, que no et motiva,… I per mi, cada un de vosaltres sou únics i cada moment amb vosaltres són únics, aprenc del que compartiu amb mi, i compartiu amb altres i us obriu amb mi per com soc.
DSC09824Molts de vosaltres em dieu que penso massa i que hauria de deixar-me portar, posiblement teniu tota la raó, peró si de forma espontànea ho sabes fer, ja ho estaria fent. Possiblement, moments com els d’ahir, on devant d’un desig o una necessitat meva, no veu dubtar a venir i estar al meu costat fa, que surgeixi la meva espontaneetat i la meva por a no saber fer el millor que se fer. Obrir els cors de les persones i interactuar per un bé comú i necesari per aquest món en el que vivim.

Puc agraïr moltes coses a totes i cada una de les persones que formen i han format part de la meva vida, peró com que també soc especialista a deixar-me a algu

na persona quan faigs els agraïments públics, avui no nomenaré a ningú en especial, peró tots ho sou.
Vull resaltar una cosa molt concreta, i és que tenia moltes ganes de bufar les espelmes i no hagués imaginat mai, que un desig tan gran es veiés correspós a

mb la manera com ahir vaig poder bufar-les, perqué alhora de fer-ho vaigs poder-vos anar abraçant un per un i donar-vos les gràcies dos desitjos emocionals en un. Pels que no vau poder ser-hi us poso l’enllaç de la canço “Avui fas Anys”que va sonar mentres bufava 43 espelmes

Molts ja em vau mostrar les mostres d’afecte i de lo bé que us ho vau pasar. Desitjar una cosa individual s’aconsegueix fent partíceps a les persones del teu entorn. I us conec una mica a t@ts, i tots sou únics, peró teniu quelcom en comú…
Gràcies a t@ts, us estimo molt i a seguir caminant, junts estem fent moltes coses.

Gràcies a t@ts. 25 de febrer 2013

febrer 25th, 2013

ha passat un any, des de que un amic em va regalar el blog. És un blog per expressar els sentiments que em motiven i m’ajuden a crèixer internament. Aquest any  faig 43 anys, un any que suposa un canvi de cicle. Vull agraïr a cada una de les persones que durant aquests 43 anys han passat en algún moment per la meva vida.

Els meus pares, la meva familia, la meva ex-parella, els meus fills, els meus amics i amigues, les meves amistats, els meus companys d’estudi, de feina, de professió, de ciutat de residència, als meus clients/ amics, els coneguts, companys de radio, coneguts per internet,..A tots i cadascún de vosaltres vull donar-vos les gràcies per aquells petits o grans moments que hem viscut plegats, agraïr-vos les mostres de preocupació en els moments més difícils del meu camí, als que encara esteu aprop, gràcies i els que estàn lluny també gràcies, perqué sense cada un de vosaltres avui no seria la Sílvia que soc ara.

Quan vaig fer 40 anys, vaig demanar ser feliç, i aquest és en el camí que vaig, desitjo que em seguiu acompanyant i junts aprendem a riure i ser feliços.

El meu motiu de ser en aquesta vida, és poder tornar amb escreix tot allò que cadascú de forma individual m’ha aportat, espero ser capaç de poder-ho fer.

molts petons i abraçades a t@ts. Us estimo molt.

Sílvia Edo