Per no cagar-la no faig res

juliol 21st, 2017

Quants de nosaltres ens aferrem a frases i pensaments tals com… si no ho veig clar no ho faré, quan estigui preparat llavors sabré que és el moment per fer-ho,… En tots aquests pensaments hi ha un factor comú que sovint ens costa reconèixer i aceptar que tenim por , por a fer-ho bé, por a ser feliç, por a no estar a “l’alçada” del que esperes de tu mateix, en algún moment o altre ens hem fet unes prespectives de nosaltres mateixos basades en…??????

Ens entrenem per a ser millors, però millors per a qui? o per a què? Tenim molt clar que volem externament estar guapus. Físicament; quants de nosaltres hem anat al gimnàs, hem iniciat una o mils dietes, hem anat a comprar roba per estar elegants, prenem el sol per broncejar-nos,… En definitiva el cos extern, que és el què veiem i mostrem, el cuidem per veuren’s i que ens vegin bé.

Però que pasa de nosaltres mateixos allò que no veiem? el nostre interior tant físic com cognitiu;el processament de la informació que ens arriba dels nostres sentits la disgestió dels aliments que mengem, els aires que respirem, els sorolls que sentim, allò que toquem i tot el que veiem tant conscient com incosncientment  i que generen emocions… Emocions que no veiem, però les sentim i que es manifesten en forma de gest, acció…

Si anem al gimnàs sentim que cuidem el cos, que estem més sans i que el nostre cos és més atlètic, si fem dieta o mirem amb el menjar ens sentim també més sans i les digestions són més lleugeres, si el nostre color de pell és més broncejat mostrem un aspecte més radiant i fem cara d’estar sans, depen de la roba que ens comprem ens sentim més o menys atractius; i en ocasions més segurs de nosaltres mateixos, sobretot si algú que nos som nosaltres mateixos ens ho diuen. Són tots aquests moments que de manera inconscient estem treballant el nostre interior perquè les emocions que sentim són bones satisfactories i reforcen les nostres propies visualitzacions de nosaltres mateixos del que esperem de nosaltres mateixos. Tot això no és més que el nostre propi aprenentatge visual del nostre món interior, que a l’igual que sabem que tenim un cor, uns pulmons, intestins,… i mai els hem vist, no els hem pogut tocar amb les nostres propies mans, però sabem que els tenim i els “intentem” cuidar fent exercici, mirant els aliments que ingerim,…

Crec que, hem de començar a creure molt més en totes les emocions que podem generar, despertar i treballar des del nostre món interior per assolir la major victòria sobre un mateix. Els pensaments de por, la que em genera pensar de;- no faig per…, – encara no és el moment… els puc canviar per; -ho faig perquè estic segur que em genera benestar,  em sento guapu i se que em genera creixement del meu món interior. Un món interior que és igual o més ric que el meu món exterior.



Tocar amb les mans

juliol 19th, 2017

Les persones que em coneixeu, sabeu que he estudiat la carrera d’òptica i optometria.Cada dia que passa m’il.lusiona més la meva feina. Estic en un punt d’unir l’emoció dels sentiments que s’ens generen quan observem i mirem el nostre entorn i com influencia en el nostre caràcter i la presa de decisions.

Ens mirem al mirall, i ens podem veure i sentir guapus o lletjos i això directament ens afecta en el nostre estat anímic.

Podem distingir a les persones que no hi veuen bé i no porten correcció perquè arroncen el front, tanquen els ulls, no ens saluden, poden xocar amb les coses,… i això no els impedeix viure i veure, ho fan creant-se el seu propi món interior.

Avui he visitat a un nen preciós de 5 anyets, un nen que de ben segur pot desenvolupar unes molt bones capacitats cognitives, però… es veia una mica inquiet, molt curiós, molt viu i actiu però li costava mantenir l’atenció visual, i per reconèixer el que tenia davant, ho havia de tocar, agafar,… talment com si l’etapa dels primers 3 primers anys de vida encara estigués en actiu. Estic completament segura, que una valoració dels reflexes primitius, ens donarà la informació que em manca per saber del cert, que un treball de base motora, moviment, atenció i fixació general del cos i especific de la visió; l’ajudarà en aprendre a mirar per veure el que té aprop seu, sense tanta necessitat de tocar, agafar; reduirà el seu excés de moviment i el dia de demà si arribés a ser un cas de tdah, serà un diagnòstic certer i no com tants altres diagnòstics confusos.

Aquest nen, viu en un moviment sense descans i difícilment percep el detall de les coses, que pasarà quan sigui més gran? Creieu q pot ser un d’aquests nens que acaben les tasques de forma pulida i acurada? O un d’aquests que ho deixa a mitges o ho acaba amb cap mínim de detall?



Reforçar el sentiment del cor

juliol 16th, 2017


El 
moviment de l’amor mou muntanyes. Et demanava que vinguesis al meu costat, però això et fa mal, l’amor és infinit i es manifesta en diferents formes i formats. Quan més estimes, més sents que has de deixar lliure a la persona que fa bategar el teu cor a un altre ritme, a una altra intensitat. La llibertat individual de cada un ha d’existir sempre degut a que fa de complement perfecte e ideal. Cada individualitat complementa a altres individualitats.

Si escoltes al teu cor i actues pel que et diu, sent, desitja,… saps, que estas fent lo millor i et porta directe a la felicitat. Però…el teu cap et dirà allò que vols escoltar i allò que has aprés del dia a dia, et jutjarà, et farà dubtar, et farà pensar massa i et dirà si és bo o dolent, et qüestionarà sempre i et farà possar corasses, construir murs i bunquers per no ferir la felicitat.

A vegades allunyar-se serveix per a què el cor senti ausència, i que el cap et digui que la llunyania és deixar massa espai per donar pas a refredar els sentiments, però res més lluny d’això. Si t’allunyes i el cor es refreda vol dir que aquell amor procedia més desdel cap que desdel cor. Quan t’allunyes i el cor segueix bategant, desitjant,…. això vol dir que l’amor és viu.

Amb un amor viu i actiu, el cap et diu que busquis el contacte, la companyia d’aquella persona, perqué no pots estar sense ella… encara que sàpigues que demanant aquest contacte a l’altra persona li pots estar privant de la seva llibertat individual.

No cal vèncer, ni canviar res, simplement acepta i agraeix les vivències, els sentits, els sentiments que es desperten de les individualitats de cadascú per a mantenir viu el cor i ensenyar al cap que no fa falta proteccions, ni murs, ni corasses per ser feliç. La felicitat neix desdel sentir del cor i s’ha deixar fluir lliurament i el cap ho ha d’aceptar i entendre per disfrutar-ho amb llibertat.



Un més dels sopars amb amics

juliol 16th, 2017

estirada al llit, em proposo a anar a dormir, però no vull que s’acabi el dia, estic cansada, peró… masses coses pasen pel meu cap. Amistat, amor, Carpe Diem, somriures, complicitats, whatts, trucades, abraços, caricies, petonets, fideus, música de totes les èpoques, ausències. De tot això; “Jo em quedo amb vosaltres 😍 que m’aporteu tot allò que em falta i em regaleu el vostre temps, sabent que el temps no es recupera. 😘” diuen ( nose qui ho diu), que només aprecies el que tens quan ho perds, però jo no estic d’acord en aquesta frase. La meva frase és; em dono perfectament compte del que apareix en la meva vida, quan després de molta ausència ho trobo. La vida m’ha portat a recòrrer un camí que sovint pensava que no anava amb mi, i finalment estic entenent aquesta filosofia de vida, on és igual d’on vinguis, quina feina facis, quin nom tinguis, … que qualsevol moment és bó per parar el temps, deixar les preocupacions de la feina, del dia a dia, a banda per passar a compartir i apreciar una estona entre amics que aprecies i que no et fa falta perdre’ls per saber quin lloc ocupen en la teva vida.

Fa molt de temps…

juliol 13th, 2017

Estic contenta i emocionada, feia molts anys que no escrivia al blog, vaig oblidar-me de la contrasenya per segona vegada i m’havia possat en el pitjor dels casos, que no podria recuperar-la. Avui, per sort algú, que encara no conec m’ha recordat que tinc un blog i m’ha recordat lo important que és per mi escriure. Sou molts els i les que em llegiu, em seguiu pel fb i em recordeu que jo estic viva i que vosaltres també. Em dieu que les paraules que escric, en certes ocasions, també són vostres, en algun moment us hi sentiu identificats. Ara, els meus ulls em brillen sabent que el blog està viu. Dir-vos que en aquest viatge jo us acompanyo perquè vosaltres deixeu que entri a formar part de la vostra vida. Mentres escric em vénen les imatges, les converses que he tingut amb vosaltres aquestes setmanes, em vénen les imatges dels que paseu per l’òptica i ens dediqueu un somriure, una mirada, unes paraules de complicitat. En aquests moments algunes de les persones que m’envolten no pasen els millors moments, però se de ben segur que això els farà ser més grans persones, estem aquí per recolzar-nos. Les que sou felices m’encanta veure’us la cara i l’energia que transmeteu. Només us dic una cosa, sigueu vosaltres mateixos perquè l’autenticitat ens enriqueix a t@ts. Gràcies :)))))

…un cafè

abril 20th, 2015

Imagen 5Només tu saps perquè vaig deixar d’escriure… recordes aquell dia que vam quedar per prendre un cafè? Vam seure en aquella terrassa al mig de la Rambla, era un dia mogut, la gent no parava de passejar, escoltàvem com la gent del nostre voltant ens saludava, però tu i jo només teníem ulls un per l’altre.

No puc recordar la conversa, però puc sentir el pessigolleig que corria per dins el meu cos. Ets un home de poques paraules però de molta sensibilitat, em vas agafar la mà i et vas apropar a la meva orella vas repetir el meu nom un parell de vegades en to fluixet, tendre i suau, vas avisar-me que em petonejaries el meu coll irresistible.

I tot seguit, estava captivada i paralitzada de sentir els teus llavis recorrent l’orella fins al coll, sabia que volies conquistar-me, potser simplement per portar-me als teus braços i acabar al llit, però la teva sensibilitat va aconseguir que em deixés portar.

En aquell precís moment, va aparèixer el teu amic, et venia a buscar per anar a jugar futbol amb l’equip. Ens vam mirar els tres, i ell va preguntar-nos si interrompia alguna cosa; tu i jo ens vam mirar, vam somriure i vam dir assentant amb el cap que no interrompia res.

Vas aixecar-te, em vas pessigar la galta mentre em feies l’ullet i em vas dir que em trucaries.
Et vaig veure marxar, amb un sospir de nostàlgia i ganes de repetir aquestes emocions, sensacions…

#socialmediacare

desembre 23rd, 2013

Soy óptica optometrista, la aventura por conocer y descubrir que es lo que se mueve a mi alrededor me llevó a asistir, junto con Olga y Àngels, al evento del Viernes 20 de diciembre 2013 ¿Qué es Social Media Care? 1 Asistente = 1 Kg de Comida. Es un evento benéfico con dos objetivos muy claros: ofrecer formación gratuita de calidad sobre marketing online y Social Media y conseguir recaudar 400 kilos de comida envasada para donarlos a un comedor social. Objetivos conseguidos

¿que cosas hay en común entre la óptica y la optometría y el marketing online/ offline y el Social Media? Para mi? y después de asistir al evento os contaré que sensaciones, emociones y conclusiones he llegado…

Según la autora Cecilia M. Alonso “La percepción visual es la interpretación o discriminación de los estímulos externos visuales relacionados con el conocimiento previo y el estado emocional del individuo”. Es la capacidad de interpretar la información y el entorno de los efectos de la luz visible (efecto óptico) que llega al ojo.”

Mi forma de describir la Percepción visual es a partir de las 7 habilidades que la caracterizan (curiosamente la misma cantidad de habilidades que describe Steven Covey, en su libro : “Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva”)
PERCEPCIÓN VISUAL, es la capacidad para dar sentido a lo que vemos, reconocemos lo que tenemos delante a través de nuestro aprendizaje interno, de las experiencias que hemos tenido y de las impresiones que nos ha generado lo que tenemos delante.
1. DISCRIMINACIÓN VISUAL, permite a la persona encontrar características exactas entre dos figuras similares. En el caso de las Redes Sociales, los que no entendemos mucho, vemos que todas tienen componentes exactos mezclados con formatos diferentes, y nos cuesta llegar a entender que no todas sirvan para lo mismo.
2. MEMORIA VISUAL, lo que recordamos en 4-5 segundos para más tarde tener la capacidad de recordarlo y reconocerlo entre otros objetos similares. Por eso en el marketing se recomienda impactar en ese pequeño periodo de tiempo.
3. RELACIÓN VISUO- ESPACIAL, relaciona la visión y el espacio tridimensional. Para ello es importante que los dos ojos trabajen a la par. Igual que el marketing online y offline, no tenemos que hacer más énfasis en uno que el otro, los dos son complementarios y pueden abarcar más espacio tridimensional. Sin esa capacidad, no se hubiera generado el evento del viernes. El online llega a tu casa y te invita a salir y conocer personas y conocimiento.
4. CONSTANCIA DE FORMA, reconocemos una misma forma independientemente del color, tamaño,….Una web es una web, independientemente del contenido y de la estructura.
5.MEMORIA SEQUENCIAL, recordamos una secuencia de imágenes en un tiempo determinado en función de la cantidad de objetos o imágenes que vemos. Por imágenes y objetos también estamos hablando de letras y palabras. La información que leemos no toda la retenemos en nuestra memoria para después reconocerla,….
6. FIGURA FONDO, importante habilidad para conectar con el público, percibimos y encontramos formas y objetos visuales aunque estén en superficies difusas, pero a nuestro público les supone un esfuerzo mayor. Si comunicamos ordenadamente y sin muchas interferencias, nuestro mensaje llega de una forma más placentera y hasta puede enamorar.
7. CIERRE VISUAL, puede llegar a ser la habilidad más sensual de todas… mostrando formas incompletas, imágenes a medias podemos llegar a sugerir e incentivar la creatividad o la búsqueda interna de nuestro aprendizaje anterior,…

En una era tecnológico-visual, complementa la comunicación con el resto de los sentidos…..

En éste evento, compartí unas horas con mis compañeras de fatiga de la Asociación de optometría (ACOTV), en un ámbito diferente al que estamos acostumbradas, sentí la emoción y las ganas de cada uno de los ponentes por transmitir de forma clara unos conocimientos que desconocía, y poder interactuar con personas desconocidas por no pertenecer a mi sector. Vivimos en un mundo global donde hablamos de Inteligencia emocional y de llegar a nuestro público potencial, pero debemos crear vínculos que a veces se inician en el mundo online, pero a veces se inician en el mundo offline. Gracias por la oportunidad que me brindasteis a asistir y gracias por las vivencias y las emociones compartidas…

Sílvia Edo
óptica-optometrista nºcol 15323

Pensant en tu…

novembre 3rd, 2013

sensualitat-5et vaig dir que t’escriuria, i així em surt de fer-ho. M’agrada quan em mires i m’agrada com em dius les coses. Amb tu, ha despertat la meva naturalitat i el meu  desig de descobrir la meva part més sensual…

Saps; de ben petita la sexualitat no ha estat un tema tabú a casa meva, peró ha estat un tema que  en el meu cas hi havia posat una certa distància…

Les experiencies de la vida, m’han dut a entendre i aceptar…que parlar i disfrutar del sexe i la sensualitat no ha de ser motiu d’avergonyir-se, sinó tot el contrari, és motiu de disfrutar-ho i apendre de les experiencies internes que et generen. Vaig a llençar-me a la piscina; motivada, des del dia que ens vam conèixer, per la teva naturalitat escriuré sentiments, emocions causades de vivències reals i/o imaginades on el component de la sensualitat i jugarà un paper protagonista.Ningú sabrà mai si el que escric ho he viscut o només ho he imaginat per a redactar-ho i saber que la persona que ho llegirà potser l’ajudarà a descobrir alguna cosa més, en ella mateixa, i d’aquesta manera l’ajudi a despullar-se amb els seus sentiments…

…aquell dia que ens vam conèixer, era un matí de primavera. Una amistat comuna ens va presentar… els dos vam ser molt correctes ens vam saludar, donar dos petons i vam seguir amb la conversa que s’havia iniciat. Recordo l’olor i el tacte de la teva galta tocant la meva, els llavis lleugerament humits besant les dues galtes… la teva mirada i la meva es van creuar per un instant, els dos vam fer una radiografia ràpida un de l’altre i tot va seguir amb normalitat aparent…

Van passar unes quantes setmanes, fins que un dia casualment ens vam creuar pel carrer, ens vam saludar sense intenció de parar-nos, peró… un altre cop aquell creuament de mirades va canviar el moment present. Ens vam parar i vam repetir el mateix que el primer dia, dos petons…amb aquella olor i aquell tacte que acariciava la pell, la teva olor captivant el meu olfacte em va deixar sense paraules. Recordo, que em vas dir: – faig tard, peró podem quedar un dia per fer un café i parlar. Jo vaig asentir amb el cap, i vaig marxar contenta, nerviosa i encara cautivada per la teva esència… aquell dia vas estar tot el dia en el meu pensament, desitjant que arribés el dia per quedar…

Insomni

maig 28th, 2013

terapia-visual-1…no puc dormir. Estic massa emocionada per com em sento. Tinc 43 anys i talment em sento com quan en tenia 16-17-18 i havia de decidir el meu futur professional… Jo ara, veient el meu fill de 16 penso; i perqué quan som tan joves e inexperts, que estudiem perqué és obligatori, que aprenenm a relacionar-nos amb els nois i noies del nostre entorn, amb les hormones alterades, hem de decidir el nostre futur?

Com podem saber que és el que voldrem ser de grans? amb que ens guanyarem la vida? com tindrem una família? i a més a més hem de ser feliços. Els pares en ajuden a escollir, els professors i les persones adultes ens orienten sota la seva experiència, peró potser el que no saben és com ens sentim, que sentim per dintre i que ens fa sentir bé i feliços i el dia de demà que ens farà sentir-nos realitzats?

Sense anar més lluny, jo mateixa, a l’edat adolescent, era una molt bona filla, era una persona introvertida, amb una autoestima molta baixa cap a mi, i només feia que admirar el que feien els altres. Aquesta manera de ser…em va dur a estudiar òptica, vaig ser una estudiant amb dificultats d’aprenentatge i al meu ritme, em vaig anar treien les assignatures i finalment la diplomatura. Podeu comptar com va influir tot aixó en la meva autoestima, la gent que va començar amb mi, anava aprovant cursos i anar-se diplomant, els que entraven nous, el mateix,… peró jo perseverant amb el que havia començat.  Encara ara, no se el perqué ho vaig estudiar, no perseguia cap somni, no tenia cap objectiu, no em feia especialment il.lusió… peró allò que havia escollit havia de ser si o si el meu futur.

Un cop acabada la diplomatura, vaig anar a treballar a l’òptica de la meva germana i el meu cunyat i allà vaig poder apendre, que el millor aprenentatge és la vida, el dia a dia, el sentir-te impotent devant d’una situació i que amb les nocions teòriques dels aprenentatges de la facultat, t’has de buscar la vida per solucionar aquella eqüació en la que 2+2 no són 4, perqué estàs treballant amb persones, que tenen unes dificultats visuals i a vegades no es solucionen receptant unes ulleres o unes lents de contacte,… i l’impotència de no poder donar-li una solució adequada a la seva necessitat em va dur a seguir estudiant, a seguir llegint a ser curiosa i buscar més formació… Ara que tinc l’experiència, ara que tinc el discerniment, ara podré decidir quin camí escolleixo i quin serà el meu futur. Estic contenta d’haver estudiat òptica, perqué puc treballar amb persones i puc ajudar a persones a veure i viure la vida de diferents maneres… i vull continuar fent-ho. I segurament que ho faré, peró no de la forma tradicional que em van ensenyar a la facultat o per allò que em vaig imaginar que havia de ser…

 

Sílvia

Conciliació familiar

abril 7th, 2013

Avui ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva trajectòria professional i personal. En principi, al ser autònoma i tenir un negòci propi, tinc l’etiqueta d’empresaria, de jefa, d’emprenedora,… Peró jo em considero una noia inquieta, inconformista, responsable, amb ganes de viure i apendre.

He estat casada, he tingut tres fills i he gestionat un negòci familiar. Des del primer moment he tingut clar que les persones que estaven treballant amb mi o “per mi”, havien (en la mesura del possible) poder disfrutar de la conciliació familiar. També he buscat, que en el lloc de treball i entre tots existís un molt bon feeling i una molt bona interactuació.

En el meu cas i dins de les meves posibilitats, no ha calgut pas, que l’administració vingués a dir-me que havia de fer en la meva empresa i amb els meus col.laboradors o treballadors (com volgueu anomenra-los).

Sabeu les vegades que he arribat a casa o he marxat a treballar i

els meus fills m’han dit: on vas mama?

i jo els he respós, vaig a treballar. Avui haig d’anar perqué tal persona té vacances.

els meus fills: Mama, perqué els altres tenen vacances i tu no?

Avui, els meus fills m’han dit: Mama, ens ho hem passat molt bé, ens hem divertit molt. I sabeu que hem fet de diferent a altres diumenges? Doncs passar un diumenge amb les families de les persones que dia darrera dia venen a treballar i colze a colze, fan que el negoci tiri endevant, que tot i les dificultats que estem vivint, el dia a dia sigui un motiu d’alegria, que la convivència a la feina sigui com “estar a casa”. Molestar-nos perqué hi ha alguna cosa que no ens agrada i riure quan les coses ens agraden.

Avui, hem conciliat relació laboral amb relació personal i familiar, amb el resultat de disfrutar d’un dia més en les nostres vides i una experiència més pel nostre creixement personal.

Penso, que la conciliació familiar hauria d’anar més lluny del poder reduir o ampliar una jornada laboral, molt més de tenir dies personals,…hauria de ser una filosofia de vida i veure el nostre lloc de treball, no només un lloc de treball sinó l’interactuació entre els propis companys, entre els clients o usuaris dels nostres serveis ique tots tenim sentiments, emocions, alegries i tristeses per a poder compartir i que generalment pasem més temps a la feina, que posiblement amb les nostres families. Perqué un cop arribem a casa tenim els nostres propis compromisos amb nosaltres, les nostres parelles, els nostres fills… i és en el moment que arribem a casa que ens hauriem de plantejar si tenim conciliació familiar (no en temps), sinó amb tracte i amabilitat amb els que més ens estimen, els que més ens coneixen.

Agraïr al Jaume Miquel, a la Cristina, al Jordi, a la Sandra, l’Eloi, la Salma, l’Isaac, la Meri i el Salva, l’Ana i la Marta. Aquesta enriquidora experiencia. Us estimo molt, gràcies per formar part d’aquest camí i fer del dia a dia quelcom viu. DSC00550

Sílvia