Insomni

maig 28th, 2013

terapia-visual-1…no puc dormir. Estic massa emocionada per com em sento. Tinc 43 anys i talment em sento com quan en tenia 16-17-18 i havia de decidir el meu futur professional… Jo ara, veient el meu fill de 16 penso; i perqué quan som tan joves e inexperts, que estudiem perqué és obligatori, que aprenenm a relacionar-nos amb els nois i noies del nostre entorn, amb les hormones alterades, hem de decidir el nostre futur?

Com podem saber que és el que voldrem ser de grans? amb que ens guanyarem la vida? com tindrem una família? i a més a més hem de ser feliços. Els pares en ajuden a escollir, els professors i les persones adultes ens orienten sota la seva experiència, peró potser el que no saben és com ens sentim, que sentim per dintre i que ens fa sentir bé i feliços i el dia de demà que ens farà sentir-nos realitzats?

Sense anar més lluny, jo mateixa, a l’edat adolescent, era una molt bona filla, era una persona introvertida, amb una autoestima molta baixa cap a mi, i només feia que admirar el que feien els altres. Aquesta manera de ser…em va dur a estudiar òptica, vaig ser una estudiant amb dificultats d’aprenentatge i al meu ritme, em vaig anar treien les assignatures i finalment la diplomatura. Podeu comptar com va influir tot aixó en la meva autoestima, la gent que va començar amb mi, anava aprovant cursos i anar-se diplomant, els que entraven nous, el mateix,… peró jo perseverant amb el que havia començat.  Encara ara, no se el perqué ho vaig estudiar, no perseguia cap somni, no tenia cap objectiu, no em feia especialment il.lusió… peró allò que havia escollit havia de ser si o si el meu futur.

Un cop acabada la diplomatura, vaig anar a treballar a l’òptica de la meva germana i el meu cunyat i allà vaig poder apendre, que el millor aprenentatge és la vida, el dia a dia, el sentir-te impotent devant d’una situació i que amb les nocions teòriques dels aprenentatges de la facultat, t’has de buscar la vida per solucionar aquella eqüació en la que 2+2 no són 4, perqué estàs treballant amb persones, que tenen unes dificultats visuals i a vegades no es solucionen receptant unes ulleres o unes lents de contacte,… i l’impotència de no poder donar-li una solució adequada a la seva necessitat em va dur a seguir estudiant, a seguir llegint a ser curiosa i buscar més formació… Ara que tinc l’experiència, ara que tinc el discerniment, ara podré decidir quin camí escolleixo i quin serà el meu futur. Estic contenta d’haver estudiat òptica, perqué puc treballar amb persones i puc ajudar a persones a veure i viure la vida de diferents maneres… i vull continuar fent-ho. I segurament que ho faré, peró no de la forma tradicional que em van ensenyar a la facultat o per allò que em vaig imaginar que havia de ser…

 

Sílvia