un estiu diferent

Juliol 16th, 2013

Desde que els meus fills van acabar l’escola, la meva intenció ha estat escriure el que sento, peró no trobava el moment. Avui i després de diferents vivències, m’assec devant el mac i em llenço a escriure.

DSC00443

Aquest, és el primer estiu des de fa molts anys, que tots els meus fills han aprovat el curs i, només tenim un quadernet d’estiu, que coneixent-los el faràn abans de començar l’escola.

Tinc tres fills i cadascú té la seva personalitat, el seu caràcter i les seves habilitats i característiques, no puc dir que un me l’estimo més que l’altre o que un em porta més mal de caps que l’altre, en general cadascún, inclosa jo mateixa, aprenem a conviure i a relacionar-nos en les característiques i formes de ser i de fer de tots nosaltres.

El meu fill gran, en el seu moment diagnosticat de dèficit d’atenció combinat,transtorn de lectura, baixa autoestima,… i recomenat com a tractament psicoeducatiu amb la familia, psicopedagògic i tractament farmacològic. Els altres fills meus, sense diagnòstic reconegut i amb certa facilitat i motivació pels estudis, la filla constant, responsable i “autoexigent” en l’esperit de superació personal i el petit, captant i assimilant la informació al vol, i sinó capaç de buscar eines per fer les coses més fàcils.

Tres perfils, ben diferents envers les capacitats i habilitats d’aprenentatge. Peró avui vull fer un especial reconeixement al meu fill gran, i a totes les persones que hem estat al darrera, perqué sense el tractament farmacològic, i amb pautes, tècniques d’estudi, seguiment constant, adeqüació psicoeducativa,…. Avui, ha pogut passar un estiu de disfrutar, de la tranquilitat de no tenir al “tostón” de la seva mare, darrera perqué els hàbits d’estudi i d’aprenentatge i estudiar per aprovar els examens de setembre,… fos un repte i que no en tots els casos s’ha aconseguit.

Vull dir, que, no és fàcil haver de conviure amb una situació d’aquestes característiques, perqué requereix de molta constància, tenacitat, força i energia. I entenc aquells professionals que recomanin un tractament farmacològic (que no se quins estudis demostren la seva eficacia, o potser si, en una àrea molt específica i concreta) i aquells pares, que sota “amenaces” ,per part dels professionals que el recomanen, : – si no li dones ets una mala mare, – si no li dones, el teu fill a l’edat adolescent pot addiccionar-se a les drogues (experiència personal, d’arguments que dos professionals reconeguts m’han donat perqué mediqués al meu fill, en el moment que els he qüestionat el perqué del medicament).

Només puc dir, que, la recompensa emocional d’haver superat una etapa amb “èxit”, és una de les experiències vitals importants dins de l’etapa evolutiva del meu fill gran, talment vaig tenir una sensació similar a quant va nèixer, va venir al món de forma prematura i amb risc de no sobreviure, 34 dies en incubadora van ser les seves primeres experiencies vitals i les d’uns pares primerencs.

En termes d’emprendeduria, autosuperació i creixement personal, només us puc dir, que el tenir un objectiu clar, els valors definits, ajuda a arribar allà on s’ha d’arribar, costi el que costi, hagis de buscar i saber decidir si serveix o no serveix, amb qui pots confiar amb qui no. Potser, en el meu cas, el meu destí m’ha dut a recòrrer cada una de les experiències viscudes i aixó fa que posi els meus aprenentages a l’avast de les persones que confiin amb mi, i l’equip que s’ha creat per aconseguir una cosa que en un principi pot semblar impossible es faci realitat.

Silvia Edo