Per no cagar-la no faig res

Juliol 21st, 2017

Quants de nosaltres ens aferrem a frases i pensaments tals com… si no ho veig clar no ho faré, quan estigui preparat llavors sabré que és el moment per fer-ho,… En tots aquests pensaments hi ha un factor comú que sovint ens costa reconèixer i aceptar que tenim por , por a fer-ho bé, por a ser feliç, por a no estar a “l’alçada” del que esperes de tu mateix, en algún moment o altre ens hem fet unes prespectives de nosaltres mateixos basades en…??????

Ens entrenem per a ser millors, però millors per a qui? o per a què? Tenim molt clar que volem externament estar guapus. Físicament; quants de nosaltres hem anat al gimnàs, hem iniciat una o mils dietes, hem anat a comprar roba per estar elegants, prenem el sol per broncejar-nos,… En definitiva el cos extern, que és el què veiem i mostrem, el cuidem per veuren’s i que ens vegin bé.

Però que pasa de nosaltres mateixos allò que no veiem? el nostre interior tant físic com cognitiu;el processament de la informació que ens arriba dels nostres sentits la disgestió dels aliments que mengem, els aires que respirem, els sorolls que sentim, allò que toquem i tot el que veiem tant conscient com incosncientment  i que generen emocions… Emocions que no veiem, però les sentim i que es manifesten en forma de gest, acció…

Si anem al gimnàs sentim que cuidem el cos, que estem més sans i que el nostre cos és més atlètic, si fem dieta o mirem amb el menjar ens sentim també més sans i les digestions són més lleugeres, si el nostre color de pell és més broncejat mostrem un aspecte més radiant i fem cara d’estar sans, depen de la roba que ens comprem ens sentim més o menys atractius; i en ocasions més segurs de nosaltres mateixos, sobretot si algú que nos som nosaltres mateixos ens ho diuen. Són tots aquests moments que de manera inconscient estem treballant el nostre interior perquè les emocions que sentim són bones satisfactories i reforcen les nostres propies visualitzacions de nosaltres mateixos del que esperem de nosaltres mateixos. Tot això no és més que el nostre propi aprenentatge visual del nostre món interior, que a l’igual que sabem que tenim un cor, uns pulmons, intestins,… i mai els hem vist, no els hem pogut tocar amb les nostres propies mans, però sabem que els tenim i els “intentem” cuidar fent exercici, mirant els aliments que ingerim,…

Crec que, hem de començar a creure molt més en totes les emocions que podem generar, despertar i treballar des del nostre món interior per assolir la major victòria sobre un mateix. Els pensaments de por, la que em genera pensar de;- no faig per…, – encara no és el moment… els puc canviar per; -ho faig perquè estic segur que em genera benestar,  em sento guapu i se que em genera creixement del meu món interior. Un món interior que és igual o més ric que el meu món exterior.

Tocar amb les mans

Juliol 19th, 2017

Les persones que em coneixeu, sabeu que he estudiat la carrera d’òptica i optometria.Cada dia que passa m’il.lusiona més la meva feina. Estic en un punt d’unir l’emoció dels sentiments que s’ens generen quan observem i mirem el nostre entorn i com influencia en el nostre caràcter i la presa de decisions.

Ens mirem al mirall, i ens podem veure i sentir guapus o lletjos i això directament ens afecta en el nostre estat anímic.

Podem distingir a les persones que no hi veuen bé i no porten correcció perquè arroncen el front, tanquen els ulls, no ens saluden, poden xocar amb les coses,… i això no els impedeix viure i veure, ho fan creant-se el seu propi món interior.

Avui he visitat a un nen preciós de 5 anyets, un nen que de ben segur pot desenvolupar unes molt bones capacitats cognitives, però… es veia una mica inquiet, molt curiós, molt viu i actiu però li costava mantenir l’atenció visual, i per reconèixer el que tenia davant, ho havia de tocar, agafar,… talment com si l’etapa dels primers 3 primers anys de vida encara estigués en actiu. Estic completament segura, que una valoració dels reflexes primitius, ens donarà la informació que em manca per saber del cert, que un treball de base motora, moviment, atenció i fixació general del cos i especific de la visió; l’ajudarà en aprendre a mirar per veure el que té aprop seu, sense tanta necessitat de tocar, agafar; reduirà el seu excés de moviment i el dia de demà si arribés a ser un cas de tdah, serà un diagnòstic certer i no com tants altres diagnòstics confusos.

Aquest nen, viu en un moviment sense descans i difícilment percep el detall de les coses, que pasarà quan sigui més gran? Creieu q pot ser un d’aquests nens que acaben les tasques de forma pulida i acurada? O un d’aquests que ho deixa a mitges o ho acaba amb cap mínim de detall?

Reforçar el sentiment del cor

Juliol 16th, 2017


El 
moviment de l’amor mou muntanyes. Et demanava que vinguesis al meu costat, però això et fa mal, l’amor és infinit i es manifesta en diferents formes i formats. Quan més estimes, més sents que has de deixar lliure a la persona que fa bategar el teu cor a un altre ritme, a una altra intensitat. La llibertat individual de cada un ha d’existir sempre degut a que fa de complement perfecte e ideal. Cada individualitat complementa a altres individualitats.

Si escoltes al teu cor i actues pel que et diu, sent, desitja,… saps, que estas fent lo millor i et porta directe a la felicitat. Però…el teu cap et dirà allò que vols escoltar i allò que has aprés del dia a dia, et jutjarà, et farà dubtar, et farà pensar massa i et dirà si és bo o dolent, et qüestionarà sempre i et farà possar corasses, construir murs i bunquers per no ferir la felicitat.

A vegades allunyar-se serveix per a què el cor senti ausència, i que el cap et digui que la llunyania és deixar massa espai per donar pas a refredar els sentiments, però res més lluny d’això. Si t’allunyes i el cor es refreda vol dir que aquell amor procedia més desdel cap que desdel cor. Quan t’allunyes i el cor segueix bategant, desitjant,…. això vol dir que l’amor és viu.

Amb un amor viu i actiu, el cap et diu que busquis el contacte, la companyia d’aquella persona, perqué no pots estar sense ella… encara que sàpigues que demanant aquest contacte a l’altra persona li pots estar privant de la seva llibertat individual.

No cal vèncer, ni canviar res, simplement acepta i agraeix les vivències, els sentits, els sentiments que es desperten de les individualitats de cadascú per a mantenir viu el cor i ensenyar al cap que no fa falta proteccions, ni murs, ni corasses per ser feliç. La felicitat neix desdel sentir del cor i s’ha deixar fluir lliurament i el cap ho ha d’aceptar i entendre per disfrutar-ho amb llibertat.

Un més dels sopars amb amics

Juliol 16th, 2017

estirada al llit, em proposo a anar a dormir, però no vull que s’acabi el dia, estic cansada, peró… masses coses pasen pel meu cap. Amistat, amor, Carpe Diem, somriures, complicitats, whatts, trucades, abraços, caricies, petonets, fideus, música de totes les èpoques, ausències. De tot això; “Jo em quedo amb vosaltres 😍 que m’aporteu tot allò que em falta i em regaleu el vostre temps, sabent que el temps no es recupera. 😘” diuen ( nose qui ho diu), que només aprecies el que tens quan ho perds, però jo no estic d’acord en aquesta frase. La meva frase és; em dono perfectament compte del que apareix en la meva vida, quan després de molta ausència ho trobo. La vida m’ha portat a recòrrer un camí que sovint pensava que no anava amb mi, i finalment estic entenent aquesta filosofia de vida, on és igual d’on vinguis, quina feina facis, quin nom tinguis, … que qualsevol moment és bó per parar el temps, deixar les preocupacions de la feina, del dia a dia, a banda per passar a compartir i apreciar una estona entre amics que aprecies i que no et fa falta perdre’ls per saber quin lloc ocupen en la teva vida.

Fa molt de temps…

Juliol 13th, 2017

Estic contenta i emocionada, feia molts anys que no escrivia al blog, vaig oblidar-me de la contrasenya per segona vegada i m’havia possat en el pitjor dels casos, que no podria recuperar-la. Avui, per sort algú, que encara no conec m’ha recordat que tinc un blog i m’ha recordat lo important que és per mi escriure. Sou molts els i les que em llegiu, em seguiu pel fb i em recordeu que jo estic viva i que vosaltres també. Em dieu que les paraules que escric, en certes ocasions, també són vostres, en algun moment us hi sentiu identificats. Ara, els meus ulls em brillen sabent que el blog està viu. Dir-vos que en aquest viatge jo us acompanyo perquè vosaltres deixeu que entri a formar part de la vostra vida. Mentres escric em vénen les imatges, les converses que he tingut amb vosaltres aquestes setmanes, em vénen les imatges dels que paseu per l’òptica i ens dediqueu un somriure, una mirada, unes paraules de complicitat. En aquests moments algunes de les persones que m’envolten no pasen els millors moments, però se de ben segur que això els farà ser més grans persones, estem aquí per recolzar-nos. Les que sou felices m’encanta veure’us la cara i l’energia que transmeteu. Només us dic una cosa, sigueu vosaltres mateixos perquè l’autenticitat ens enriqueix a t@ts. Gràcies :)))))