Conciliació familiar

Abril 7th, 2013

Avui ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva trajectòria professional i personal. En principi, al ser autònoma i tenir un negòci propi, tinc l’etiqueta d’empresaria, de jefa, d’emprenedora,… Peró jo em considero una noia inquieta, inconformista, responsable, amb ganes de viure i apendre.

He estat casada, he tingut tres fills i he gestionat un negòci familiar. Des del primer moment he tingut clar que les persones que estaven treballant amb mi o “per mi”, havien (en la mesura del possible) poder disfrutar de la conciliació familiar. També he buscat, que en el lloc de treball i entre tots existís un molt bon feeling i una molt bona interactuació.

En el meu cas i dins de les meves posibilitats, no ha calgut pas, que l’administració vingués a dir-me que havia de fer en la meva empresa i amb els meus col.laboradors o treballadors (com volgueu anomenra-los).

Sabeu les vegades que he arribat a casa o he marxat a treballar i

els meus fills m’han dit: on vas mama?

i jo els he respós, vaig a treballar. Avui haig d’anar perqué tal persona té vacances.

els meus fills: Mama, perqué els altres tenen vacances i tu no?

Avui, els meus fills m’han dit: Mama, ens ho hem passat molt bé, ens hem divertit molt. I sabeu que hem fet de diferent a altres diumenges? Doncs passar un diumenge amb les families de les persones que dia darrera dia venen a treballar i colze a colze, fan que el negoci tiri endevant, que tot i les dificultats que estem vivint, el dia a dia sigui un motiu d’alegria, que la convivència a la feina sigui com “estar a casa”. Molestar-nos perqué hi ha alguna cosa que no ens agrada i riure quan les coses ens agraden.

Avui, hem conciliat relació laboral amb relació personal i familiar, amb el resultat de disfrutar d’un dia més en les nostres vides i una experiència més pel nostre creixement personal.

Penso, que la conciliació familiar hauria d’anar més lluny del poder reduir o ampliar una jornada laboral, molt més de tenir dies personals,…hauria de ser una filosofia de vida i veure el nostre lloc de treball, no només un lloc de treball sinó l’interactuació entre els propis companys, entre els clients o usuaris dels nostres serveis ique tots tenim sentiments, emocions, alegries i tristeses per a poder compartir i que generalment pasem més temps a la feina, que posiblement amb les nostres families. Perqué un cop arribem a casa tenim els nostres propis compromisos amb nosaltres, les nostres parelles, els nostres fills… i és en el moment que arribem a casa que ens hauriem de plantejar si tenim conciliació familiar (no en temps), sinó amb tracte i amabilitat amb els que més ens estimen, els que més ens coneixen.

Agraïr al Jaume Miquel, a la Cristina, al Jordi, a la Sandra, l’Eloi, la Salma, l’Isaac, la Meri i el Salva, l’Ana i la Marta. Aquesta enriquidora experiencia. Us estimo molt, gràcies per formar part d’aquest camí i fer del dia a dia quelcom viu. DSC00550

Sílvia

Un instant…

Març 24th, 2013

el tiempo 1Quantes coses poden pasar en un instant? Potser només una, peró les conseqüencies d’aquesta pot desencadenar un seguit de despropòsits o proposits.

M’agrada pensar en positiu, encara que no sempre ho aconsegueixo, i menys quan la gent del meu voltant està derrotada per la situació del seu entorn i pensa en negatiu. La veritat, és que els oposats mai poden estar junts. Si hi ha llum no hi ha foscor, si hi ha el si no hi ha el no, si tanco la porta al mateix instant no la puc estar obrint, si estimo no odio, si crec no puc posar en dubte.

I jo em pregunto,quan hem de comunicar els nostres sentiments, com ho fem? realment expresem el que sentim, o a vegades dubtem a l’hora d’expresar-los? Jo , personalment soc una ferma defensora d’expresar el que un sent en aquell moment, dir una veritat, dir el que un realment pensa no hauria de ser penalitzat. Quanta gent he conegut inmers en un món plè de mentides, d’enganys i por a expresar el que sent realment per a no ser jutjat, castigat i segons ells no ferir… Una mentida és un engany, i si amagues no afrontes…

No hem aprés a respectar-nos lo suficient, ni hem crescut personalment per entendre que cadascú de nosaltres sentim, pensem i vivim sota els nostres valors i aquest valors poden o no coincidir amb els de les altres persones que tenim en el nostre entorn.

M’agradaria poder viure en un País Culte i Ric, i aixó només podrà ser posible si cadascú de nosaltres fa un esforç d’humiltat envers nosaltres mateixos i envers als altres. Ens queixem dels nostres polítics i els nostres dirigents, i jo em pregunto qui fa de mirall de qui? si ells no ens transmeten aquells valors que nosaltres com a poble volem, perqué no ens manifestem i actuem sota el nostre criteri? Quants de nosaltres pensen i actuen com els nostres polítics?  Quants de nosaltres voldriem que les coses fosin diferents? quants de nosaltres fem que les coses pasin de forma diferent?

i quants de nosaltres utilitzem aquell instant per fer o dir alló que realment sentim i volem veure i observem si els altres pensen o actuen com nosaltres voldriem?

una abraçada plena d’energia…

Sílvia

ahir dia de la dona treballadora….

Març 9th, 2013

…m’agradaria poder dir, que em sento orgullosa de ser dona treballadora, i potser si que m’hi sento peró no em surt demostrar-ho. No m’agraden gens les etiquetes i no m’agrada el terme igualtat. La igualtat és important en termes matemàtics per igualar (o equilibrar) els dos cantons d’una eqüació, o la resolució d’una operació.  ex. 2+2=4 . En definitiva els valors són iguals, peró la disposició en cada banda de l’gualtat són diferents 2+2 i 4 sabem que 4=4 (peró aixó no ho solem escriure) o 1+1+2 = 4 o 3+1 =4. Tot són diferents maneres d’expresar igualtat, peró cap de les quatre maneres són iguals, peró si expresen el mateix.

Que vull transmetre amb aixó? que tots som persones i cada persona és única, i fins hi tot les diferents combinacions són úniques i aporten diversitat d’opinions i de raonaments. I jo em pregunto, Per què hem de diferenciar entre l’home i la dona treballadora? per què no ho englobem amb les persones treballadores? En un món divers, global, on manca creativitat i són completament necessaris els opostos (nit/dia, calor/fred, felicitat/tristesa) per a estar en equilibri. Perqué no celebrem el dia de les persones treballadores i el dia de les persones gandules?

no sempre he pensat, que potenciar o defensar la feminitat o la masculinitat, és procés de discriminació envers un de l’altre. Peró cada cop ho tinc més clar, per la meva condició de dona (que a més em sento superwoman, per totes les caracterítiques que ens ha creat l’Univers) crec que deixo escapar part de la felicitat que em mereixo viure. Ser aquesta super dona, requereix un esforç diari i que el nostre oposat, els homes , ho porten amb una relativa facilitat. Si volguésim apendre els uns dels altres, ens complementariem millor i tot funcionaria d’una forma més efectiva.

Les dones vivim en una constant “lluita” per demostrar la nostra propia superioritat individual i els homes estan en constant “lluita” per demostrar que no són inferiors al que s’espera d’ells. Potser en definitiva cada un de nosaltres és inferior en algunes coses i superior en unes altres… i aixó fa que l’individu estigui reequilibrant-se.

Feliç dia i molt bona nit

Gràcies a t@ts. 25 de febrer 2013

Febrer 25th, 2013

ha passat un any, des de que un amic em va regalar el blog. És un blog per expressar els sentiments que em motiven i m’ajuden a crèixer internament. Aquest any  faig 43 anys, un any que suposa un canvi de cicle. Vull agraïr a cada una de les persones que durant aquests 43 anys han passat en algún moment per la meva vida.

Els meus pares, la meva familia, la meva ex-parella, els meus fills, els meus amics i amigues, les meves amistats, els meus companys d’estudi, de feina, de professió, de ciutat de residència, als meus clients/ amics, els coneguts, companys de radio, coneguts per internet,..A tots i cadascún de vosaltres vull donar-vos les gràcies per aquells petits o grans moments que hem viscut plegats, agraïr-vos les mostres de preocupació en els moments més difícils del meu camí, als que encara esteu aprop, gràcies i els que estàn lluny també gràcies, perqué sense cada un de vosaltres avui no seria la Sílvia que soc ara.

Quan vaig fer 40 anys, vaig demanar ser feliç, i aquest és en el camí que vaig, desitjo que em seguiu acompanyant i junts aprendem a riure i ser feliços.

El meu motiu de ser en aquesta vida, és poder tornar amb escreix tot allò que cadascú de forma individual m’ha aportat, espero ser capaç de poder-ho fer.

molts petons i abraçades a t@ts. Us estimo molt.

Sílvia Edo

Valentía

Juliol 30th, 2012

Mis ojos se llenan de lágrimas al escuchar palabras de valentía, de superación y ganas por vivir la vida. Deberíamos ser frágiles y humildes fuertes y cariñosos, abrazar cada segundo de vida y amar sin condición. Perdonarnos cuando nos equivocamos, porqué es nuestro momento de mejor aprendizaje. Llorar por perder a alguien, que ya no escuchará tus palabras y no compartirá tu espacio. Pero alegrarte por su partida, sabes que los dos vais a experimentar nuevas vivencias, porqué los dos necesitan crecer y forjar sus caracteres y sus personalidades. Las amistades siguen siempre, aun en la distancia, pero quienes se alejan es porqué necesitan descubrir , experimentar y conocer todo aquello que otras personas y otras circunstancias le van a hacer creer en la persona que se está convirtiendo.

Como la fábula del Halcón y el Águila , debes dejar Libertad para compartir tu belleza y la de tus personas más queridas. Sólo, cuando dejas ir, dejas en libertad aquello que arropabas con tus brazos, con tus sentimientos, para disfrutarlo con toda tu pasión. Así  dejas que cosas y personas nuevas entren en tu vida y el tiempo te diga, si lo que estabas reteniendo era o no para ti.

Eres Valiente, cuando asumes esa sinceridad, acoges en tu interior la confianza suficiente como para dejar en libertad todo aquello que amas, aprecias o le tienes cariño y te gustaría que estuviera cerca .

Un beso para tod@s los que les apasiona vivir, y para los que están aprendiendo a sentir.

 

Determinación en los resultados

Juny 8th, 2012

“El amor tu mejor aliado, tu determinación tu mejor arma, tu persistencia el boleto para el éxito!!!!”                                                                                                       Frank Jimenez Almagro

Sigo con las conversaciones para llegar al objetivo. Una vez me he enamorado de mis resultados voy a por mi determinación. Cuando hablas de determinación ¿a que haces referencia?, ¿te refieres a decidir tu objetivo?, ¿ a la firmeza en la toma de decisiones? ¿En la seguridad en escoger?, ¿ Te refieres sobretodo a la firmeza de que haré lo posible por conseguirlo, pase lo que pase y cueste lo que cueste?

La respuesta es afirmativa porque estoy determinad@ y definid@ para conseguirl@. El resto es un proyecto y  la determinación es la realización del proyecto y es tu mejor arma. El arma es la realización de tu proyecto y por ello debe ser flexible para la adaptación a cualquier situación, fase, momento, circunstancia…

Muchas veces mi determinación se ve orientada por mi inconsciente. Un inconsciente ilimitado, sin limites ni frenos y con toda la seguridad que aquello que fluye en el pensamiento o la mente es posible. Y a veces mi determinación se ve orientada por mi consciente. Un consciente, que me juega alguna trastada que otra, porqué me limita, me pone frenos, porqué me hace racionalizar más de la cuenta y me dice que…aquello que no toco, que no conozco,.. ¿ de verdad existe? o ¿puede llegar a existir?

Mi determinación me dá el aliento y el coraje para:

parar cuando cojo demasiada carrerilla y no veo el muro tan grande que se interpone en mi camino y mi objetivo, mi sueño o mi filosofia de vida.

– decirme que el camino es largo, en ocasiones va a ser tortuoso, que sufriré diferentes cambios, que creceré física y mentalmente.

mis experiencias serán positivas y negativas, y que ellas serán mis armas para realizar mi proyecto y que debo utilizarlas de la manera, la forma y en el tiempo que aparecen.

 … y sino tengo claro cuales van a ser mis resultados a largo plazo, me acojo a pensar en pequeños deseos cercanos, para cojer confianza y aprender. Porqué el aprendizaje es escalonado y en constante crecimiento… se cual es mi punto de salida, pero no puedo determinar mi punto  de llegada de mi mente incosnciente. Mi limitación me la da mi consciente cuando se siente el protagonista…

La Mayor riqueza de que dispongo, soy yo misma (2)

Abril 1st, 2012

Desde la etapa del paleolítico (en la prehistoria) donde la supervivencia como especie se basaba en el enfrentamiento a los cambios climáticos hasta el momento en que los seres humanos evitaban las catástrofes con prudencia, previsión y habilidad siempre se han servido de la experiencia vivida en cada etapa.

Ha llegado el momento de hablar un poco de ti. Al ser un ser humano tienes las características mencionadas anteriormente, pero eres único, eres un ser especial y ¿qué te hace ser especial y único? La respuesta está en una parte genética, en las señales medioambientales que has vivido, la forma que tu cerebro se ha moldeado a tu entorno,…

La característica más importante de tu cerebro es su plasticidad. El cerebro, se forma con unas estructuras determinadas, unas de las estructuras son las redes neuronales, parecido a las redes de carreteras. Son 2 vías:

Las vías que controlan las funciones básicas necesarias para la supervivencia. Están conectadas al nacer. Las carreteras más importantes para conectar ciudades y/o pueblos importantes.

Las vías que están determinadas por el factor medioambiental de nuestras vidas: EL APRENDIZAJE. Las carreteras que se van creando para conectar pueblos más rurales, que sus vías de comunicación son caminos de carro. O modificaciones sobre vías que en el momento de construirse no se tuvieron en cuenta algunos aspectos o bien, que la población ha crecido y necesita otro tipo de vías de comunicación.

y la estimulación a través de las señales medioambientales ayudan a  una constante reestructuración y expansión con todo lo que va aprendiendo. Cuantas  más señales externas reciban de forma frecuente, más estimularemos respecto a las menos estimuladas.

El cerebro es el centro del sistema nervioso, el cual es el que da todo tipo de respuesta delante la gran variedad de objetos y condiciones exteriores que le afecten

Los sentidos nos ponen en contacto con el medio ambiente exterior y con el medio interno del propio cuerpo. Esto lo hacen mediante receptores que cuando son estimulados generan una corriente eléctrica que es conducida por el sistema nervioso.

El SNC procesa las informaciones que, en forma de corriente nerviosa, procedente de los sentidos, y las transforma en sensibilidades y en impulsos motores. El SNP se encarga de conducir dicha corriente nerviosa.

La relación con el mundo exterior, las funciones vitales y reproductoras, las emociones y la actividad mental, dependen de la corteza cerebral y dan lugar al comportamiento personal o conducta.

El cerebro tiene que aprender a VER, a hacer conexiones y estimularlas con señales que reciben en la retina. Si las rutas cerebrales no se estimulan, se eliminarán por no ser útiles.

¿cómo controla la información de entrada?

Soc Sílvia Edo

Febrer 27th, 2012

Vull presentar-me,

Vaig nèixer a Sabadell el 25 de Febrer del 1970. Professionalment sóc Optometrista, tinc 3 fills i gestiono un negòci de serveis òptics. En la meva trajectòria professional i personal he viscut diferents canvis, he estat en constant formació personal, professional i d’administració empresarial.

Actualment soc Presidenta del’ACOTV (associació Catalana d’Optometria i Terapia Visual), també sóc vocal del Consejo General de Colegios de Óptica y Optometria.

El valor més gran de la meva professió, és conèixer la interactuació del creixement personal amb la forma personal de veure e interpretar el món através del sentit de la vista.

He tingut la sort de conèixer a persones que m’han ensenyat el valor de viure. I els més grans aprenentatges han vingut per part dels meus 3 fills, per ells i per la meva mare (que ens va deixar al març del 2008), iniciaré aquesta aventura d’escriure els meus pensaments en públic.

espero les vostres aportacions, per poder avançar en aquest dia a dia…

Gràcies per permetre’m compartir…