Conciliació familiar

Abril 7th, 2013

Avui ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva trajectòria professional i personal. En principi, al ser autònoma i tenir un negòci propi, tinc l’etiqueta d’empresaria, de jefa, d’emprenedora,… Peró jo em considero una noia inquieta, inconformista, responsable, amb ganes de viure i apendre.

He estat casada, he tingut tres fills i he gestionat un negòci familiar. Des del primer moment he tingut clar que les persones que estaven treballant amb mi o “per mi”, havien (en la mesura del possible) poder disfrutar de la conciliació familiar. També he buscat, que en el lloc de treball i entre tots existís un molt bon feeling i una molt bona interactuació.

En el meu cas i dins de les meves posibilitats, no ha calgut pas, que l’administració vingués a dir-me que havia de fer en la meva empresa i amb els meus col.laboradors o treballadors (com volgueu anomenra-los).

Sabeu les vegades que he arribat a casa o he marxat a treballar i

els meus fills m’han dit: on vas mama?

i jo els he respós, vaig a treballar. Avui haig d’anar perqué tal persona té vacances.

els meus fills: Mama, perqué els altres tenen vacances i tu no?

Avui, els meus fills m’han dit: Mama, ens ho hem passat molt bé, ens hem divertit molt. I sabeu que hem fet de diferent a altres diumenges? Doncs passar un diumenge amb les families de les persones que dia darrera dia venen a treballar i colze a colze, fan que el negoci tiri endevant, que tot i les dificultats que estem vivint, el dia a dia sigui un motiu d’alegria, que la convivència a la feina sigui com “estar a casa”. Molestar-nos perqué hi ha alguna cosa que no ens agrada i riure quan les coses ens agraden.

Avui, hem conciliat relació laboral amb relació personal i familiar, amb el resultat de disfrutar d’un dia més en les nostres vides i una experiència més pel nostre creixement personal.

Penso, que la conciliació familiar hauria d’anar més lluny del poder reduir o ampliar una jornada laboral, molt més de tenir dies personals,…hauria de ser una filosofia de vida i veure el nostre lloc de treball, no només un lloc de treball sinó l’interactuació entre els propis companys, entre els clients o usuaris dels nostres serveis ique tots tenim sentiments, emocions, alegries i tristeses per a poder compartir i que generalment pasem més temps a la feina, que posiblement amb les nostres families. Perqué un cop arribem a casa tenim els nostres propis compromisos amb nosaltres, les nostres parelles, els nostres fills… i és en el moment que arribem a casa que ens hauriem de plantejar si tenim conciliació familiar (no en temps), sinó amb tracte i amabilitat amb els que més ens estimen, els que més ens coneixen.

Agraïr al Jaume Miquel, a la Cristina, al Jordi, a la Sandra, l’Eloi, la Salma, l’Isaac, la Meri i el Salva, l’Ana i la Marta. Aquesta enriquidora experiencia. Us estimo molt, gràcies per formar part d’aquest camí i fer del dia a dia quelcom viu. DSC00550

Sílvia

Un instant…

Març 24th, 2013

el tiempo 1Quantes coses poden pasar en un instant? Potser només una, peró les conseqüencies d’aquesta pot desencadenar un seguit de despropòsits o proposits.

M’agrada pensar en positiu, encara que no sempre ho aconsegueixo, i menys quan la gent del meu voltant està derrotada per la situació del seu entorn i pensa en negatiu. La veritat, és que els oposats mai poden estar junts. Si hi ha llum no hi ha foscor, si hi ha el si no hi ha el no, si tanco la porta al mateix instant no la puc estar obrint, si estimo no odio, si crec no puc posar en dubte.

I jo em pregunto,quan hem de comunicar els nostres sentiments, com ho fem? realment expresem el que sentim, o a vegades dubtem a l’hora d’expresar-los? Jo , personalment soc una ferma defensora d’expresar el que un sent en aquell moment, dir una veritat, dir el que un realment pensa no hauria de ser penalitzat. Quanta gent he conegut inmers en un món plè de mentides, d’enganys i por a expresar el que sent realment per a no ser jutjat, castigat i segons ells no ferir… Una mentida és un engany, i si amagues no afrontes…

No hem aprés a respectar-nos lo suficient, ni hem crescut personalment per entendre que cadascú de nosaltres sentim, pensem i vivim sota els nostres valors i aquest valors poden o no coincidir amb els de les altres persones que tenim en el nostre entorn.

M’agradaria poder viure en un País Culte i Ric, i aixó només podrà ser posible si cadascú de nosaltres fa un esforç d’humiltat envers nosaltres mateixos i envers als altres. Ens queixem dels nostres polítics i els nostres dirigents, i jo em pregunto qui fa de mirall de qui? si ells no ens transmeten aquells valors que nosaltres com a poble volem, perqué no ens manifestem i actuem sota el nostre criteri? Quants de nosaltres pensen i actuen com els nostres polítics?  Quants de nosaltres voldriem que les coses fosin diferents? quants de nosaltres fem que les coses pasin de forma diferent?

i quants de nosaltres utilitzem aquell instant per fer o dir alló que realment sentim i volem veure i observem si els altres pensen o actuen com nosaltres voldriem?

una abraçada plena d’energia…

Sílvia

mirada interior

Març 9th, 2013

…estic passejant pel camí de la vida, i la millor recompensa és compartir moments amb persones que et trobes caminant com tu. Comparteixes converses, nervis, alegries, tristeses, mirades, somriures,… a vegades vols anar sol, peró sempre acostuma a ser quan no et sents bé amb tu mateix i no tens ganes de mostrar als altres lo “aneguet lleig” que et sents.

Durant molts anys he estat caminant amb companyia, peró realment anava sola. Quinze dies de conversa amb en Miquel, m’ha fet obrir els ulls, ha sabut remoure el meu interior i ha destapat la capsa de desitjos i pensaments. Ha conseguit que moltes de les meves preguntes comencin a trobar respostes, m’ha demanat, si us plau, que m’obri, que exterioritzi i que sàpiga trobar realment com vull ser  , que escrigui i comparteixi peró de diferent manera a la que he vingut fent fins ara.

Gràcies Miquel, per “obligar-me” a ser jo mateixa a descobrir tot el que m’he amagat a mi mateixa, per una manca d’autoestima per una falta de seguretat i voler viure una vida que no em pertany.

jo em pregunto. Quanta gent hi ha que viu amagada de la seva propia realitat, per por a mostrar-se tal com és?

Bona nit i gràcies a totes les persones que esteu acompanyant-me i esteu compartint.

petonets

silvia

una vetllada inolvidable

Març 3rd, 2013

DSC09843DSC09790Celebrar els meus 43 anys amb un sopar festa, reunint a part de les persones que han passat pel llarg de la meva vida,
va ser un desig molt espontani, inconscient i d’emocionalitat.
El desig va ser més fort que la racionalitat (bastant habitual en mi) i l’energia, les forces i les ganes van fer que el motor del meu cap, el meu cos i els meus sentiments es posesin en marxa.
La determinació, el posar una data i passar a l’acció va ser crucial
perqué ahir 2 de març 2013, 39 persones + algunes que per circumstàncies personals no els va ser possible asistir-hi en presència peró si en esperit i de diferents àmbits personals i profesionals, edats, situacions personals es juntèsin per celebrar el meu aniversari.DSC09883
Tots sabeu, que soc una persona bastant inquieta, que creu en les persones per sobre de tot i en el meu cercle de vida interactuo per igual amb cadascú de vosaltres, perqué empatitzo amb tu i interactúo per com ets, per com penses, per com pots estar sentint, per com crec que ho necessites i aixó només ho puc saber, observan-te, veient qe et fa estar bé, que et fa estar malament, que et motiva, que no et motiva,… I per mi, cada un de vosaltres sou únics i cada moment amb vosaltres són únics, aprenc del que compartiu amb mi, i compartiu amb altres i us obriu amb mi per com soc.
DSC09824Molts de vosaltres em dieu que penso massa i que hauria de deixar-me portar, posiblement teniu tota la raó, peró si de forma espontànea ho sabes fer, ja ho estaria fent. Possiblement, moments com els d’ahir, on devant d’un desig o una necessitat meva, no veu dubtar a venir i estar al meu costat fa, que surgeixi la meva espontaneetat i la meva por a no saber fer el millor que se fer. Obrir els cors de les persones i interactuar per un bé comú i necesari per aquest món en el que vivim.

Puc agraïr moltes coses a totes i cada una de les persones que formen i han format part de la meva vida, peró com que també soc especialista a deixar-me a algu

na persona quan faigs els agraïments públics, avui no nomenaré a ningú en especial, peró tots ho sou.
Vull resaltar una cosa molt concreta, i és que tenia moltes ganes de bufar les espelmes i no hagués imaginat mai, que un desig tan gran es veiés correspós a

mb la manera com ahir vaig poder bufar-les, perqué alhora de fer-ho vaigs poder-vos anar abraçant un per un i donar-vos les gràcies dos desitjos emocionals en un. Pels que no vau poder ser-hi us poso l’enllaç de la canço “Avui fas Anys”que va sonar mentres bufava 43 espelmes

Molts ja em vau mostrar les mostres d’afecte i de lo bé que us ho vau pasar. Desitjar una cosa individual s’aconsegueix fent partíceps a les persones del teu entorn. I us conec una mica a t@ts, i tots sou únics, peró teniu quelcom en comú…
Gràcies a t@ts, us estimo molt i a seguir caminant, junts estem fent moltes coses.

Gràcies a t@ts. 25 de febrer 2013

Febrer 25th, 2013

ha passat un any, des de que un amic em va regalar el blog. És un blog per expressar els sentiments que em motiven i m’ajuden a crèixer internament. Aquest any  faig 43 anys, un any que suposa un canvi de cicle. Vull agraïr a cada una de les persones que durant aquests 43 anys han passat en algún moment per la meva vida.

Els meus pares, la meva familia, la meva ex-parella, els meus fills, els meus amics i amigues, les meves amistats, els meus companys d’estudi, de feina, de professió, de ciutat de residència, als meus clients/ amics, els coneguts, companys de radio, coneguts per internet,..A tots i cadascún de vosaltres vull donar-vos les gràcies per aquells petits o grans moments que hem viscut plegats, agraïr-vos les mostres de preocupació en els moments més difícils del meu camí, als que encara esteu aprop, gràcies i els que estàn lluny també gràcies, perqué sense cada un de vosaltres avui no seria la Sílvia que soc ara.

Quan vaig fer 40 anys, vaig demanar ser feliç, i aquest és en el camí que vaig, desitjo que em seguiu acompanyant i junts aprendem a riure i ser feliços.

El meu motiu de ser en aquesta vida, és poder tornar amb escreix tot allò que cadascú de forma individual m’ha aportat, espero ser capaç de poder-ho fer.

molts petons i abraçades a t@ts. Us estimo molt.

Sílvia Edo

La visió per crear

Octubre 21st, 2012

Ningú és prou ric o prou pobre com per no utilitzar la visió per crear, viure i sentir. Els sentits ens donen la informació per crear el nostre propi caràcter, la nostra propia personalitat i en definitiva el nostre propi entorn.

Les experiències vitals aporten força per canviar allò que  molesta. El sentiment que provoca una emoció encoratja a disfrutar del moment per viure’l o per odiar-lo. He tingut molta sort, i cada dia soc més conscient d’allò que m’ha aportat el meu pas per la vida. Les coses succeixen per causalitat i per dur-nos a un camí d’experimentació i coneixement.

En molts sentits, se que tinc una forma de veure les coses prou racional a la meva forma de ser. Potser la meva vista m’ha portat a ser com soc o la meva personalitat m’ ha conduit a veure com veig ?

El llegir llibres d’autoajuda, estudiar la carrera d’òptica i treballar diariament amb persones, fa que la meva existència sigui més plena i rica.

Miro enrera només per recordar aquelles preguntes que em sorgien quan em sentia impotent i desconcertada. Quantes vegades m’he preguntat, perqué no naixem amb un llibre d’instruccions sota el braç, on l’índex del llibre em vagi enunciant les diferents etapes i fases que hauré de passar, que enuncii els diferents obstacles a passar i em dongui el perqué haig de passar-los.

He descobert que l’esència del meu caràcter existeix des del moment que els meus pares en van concebir. Un cop vaig ser al món, el meu entorn familiar, la cultura i l’educació,… que em van transmetre els meus pares, i vaig rebre de l’escola, em va condicionar i forjar el meu caràcter, la meva introversió i la manca d’autoestima. Ningú en va ser el culpable, la meva forma de veure i viure les coses del meu entorn van crear allò que era. Abans em sentia malament i no entenia que  m’estava passant… ara sé que tot és fruit d’un aprenentatge i de la forma en com veig la vida i de com em veig jo i de com em veuen els altres.

També se que la meva esència es la mateixa ahir, avui i demà.Peró  quantes experiencies experiències he viscut avui, que ja em fan ser diferent a com era ahir ? i  que farán que demà sigui diferent?  Estic atrapada en aquesta cadena que avui hem dona força per seguir endevant.

Soc una afortunada de la vida . Gràcies a totes les persones que respecteu la meva forma de ser, encara que no totes l’enteneu i/o la compartiu.

Us envio petons i abraçades a t@ts, per fer del meu dia a dia, un dia únic i especial.

 

Valentía

Juliol 30th, 2012

Mis ojos se llenan de lágrimas al escuchar palabras de valentía, de superación y ganas por vivir la vida. Deberíamos ser frágiles y humildes fuertes y cariñosos, abrazar cada segundo de vida y amar sin condición. Perdonarnos cuando nos equivocamos, porqué es nuestro momento de mejor aprendizaje. Llorar por perder a alguien, que ya no escuchará tus palabras y no compartirá tu espacio. Pero alegrarte por su partida, sabes que los dos vais a experimentar nuevas vivencias, porqué los dos necesitan crecer y forjar sus caracteres y sus personalidades. Las amistades siguen siempre, aun en la distancia, pero quienes se alejan es porqué necesitan descubrir , experimentar y conocer todo aquello que otras personas y otras circunstancias le van a hacer creer en la persona que se está convirtiendo.

Como la fábula del Halcón y el Águila , debes dejar Libertad para compartir tu belleza y la de tus personas más queridas. Sólo, cuando dejas ir, dejas en libertad aquello que arropabas con tus brazos, con tus sentimientos, para disfrutarlo con toda tu pasión. Así  dejas que cosas y personas nuevas entren en tu vida y el tiempo te diga, si lo que estabas reteniendo era o no para ti.

Eres Valiente, cuando asumes esa sinceridad, acoges en tu interior la confianza suficiente como para dejar en libertad todo aquello que amas, aprecias o le tienes cariño y te gustaría que estuviera cerca .

Un beso para tod@s los que les apasiona vivir, y para los que están aprendiendo a sentir.

 

Determinación en los resultados

Juny 8th, 2012

“El amor tu mejor aliado, tu determinación tu mejor arma, tu persistencia el boleto para el éxito!!!!”                                                                                                       Frank Jimenez Almagro

Sigo con las conversaciones para llegar al objetivo. Una vez me he enamorado de mis resultados voy a por mi determinación. Cuando hablas de determinación ¿a que haces referencia?, ¿te refieres a decidir tu objetivo?, ¿ a la firmeza en la toma de decisiones? ¿En la seguridad en escoger?, ¿ Te refieres sobretodo a la firmeza de que haré lo posible por conseguirlo, pase lo que pase y cueste lo que cueste?

La respuesta es afirmativa porque estoy determinad@ y definid@ para conseguirl@. El resto es un proyecto y  la determinación es la realización del proyecto y es tu mejor arma. El arma es la realización de tu proyecto y por ello debe ser flexible para la adaptación a cualquier situación, fase, momento, circunstancia…

Muchas veces mi determinación se ve orientada por mi inconsciente. Un inconsciente ilimitado, sin limites ni frenos y con toda la seguridad que aquello que fluye en el pensamiento o la mente es posible. Y a veces mi determinación se ve orientada por mi consciente. Un consciente, que me juega alguna trastada que otra, porqué me limita, me pone frenos, porqué me hace racionalizar más de la cuenta y me dice que…aquello que no toco, que no conozco,.. ¿ de verdad existe? o ¿puede llegar a existir?

Mi determinación me dá el aliento y el coraje para:

parar cuando cojo demasiada carrerilla y no veo el muro tan grande que se interpone en mi camino y mi objetivo, mi sueño o mi filosofia de vida.

– decirme que el camino es largo, en ocasiones va a ser tortuoso, que sufriré diferentes cambios, que creceré física y mentalmente.

mis experiencias serán positivas y negativas, y que ellas serán mis armas para realizar mi proyecto y que debo utilizarlas de la manera, la forma y en el tiempo que aparecen.

 … y sino tengo claro cuales van a ser mis resultados a largo plazo, me acojo a pensar en pequeños deseos cercanos, para cojer confianza y aprender. Porqué el aprendizaje es escalonado y en constante crecimiento… se cual es mi punto de salida, pero no puedo determinar mi punto  de llegada de mi mente incosnciente. Mi limitación me la da mi consciente cuando se siente el protagonista…

el vuelo de mi voz interior

Maig 30th, 2012

Desearía ser libre como un pajaro sobrevolando el cielo. Y me siento prisionera en una jaula con la puerta abierta.
Mi seguridad dentro de la jaula, auyenta mi libertad a recorrer el mundo.
Aparecistes tu, de la nada. Eres como la voz de mi conciencia, que me recuerda, que tengo unas lindas alas de colores para volar y sobrevolar el mundo.

Me gritas con cariño, muestra las alas, debes mostrarlas para que más pajaros como tu salgan de sus jaulas y formen un lindo mosaico en medio del espacio, el mundo nos necesita, el mundo sin cada uno de nosotros pierde color y alegria.

No te resistas a tu sueño, porque tu sueño enriquece a otros sueños. Solo una antorcha puede indicar el camino. El camino se debe recorrer acompañado, creando sintonias, harmonias y diversidad en los colores.

Gracias por tu libertad, que arrastra a la mia.

Presiento, que igual que has aparecido, desaparecerás en la nada, decirte, que tu generosidad hace que crezca mi amor hacia el pròjimo.
Tus palabras, orientan al perdido, enriquecen al pobre y acompañana al Solitario.

Grácias Frank, por tan gran misión y por mantenerte firme en tu determinación.

Amar los resultados

Maig 27th, 2012

Frank, quiero dedicarte estas palabras;

Hace muy poco que nos conocemos. El  post en tu muro del facebook ” No hay mejor escuela que la Acción” , me creó empatía. Y tu último video en el que enfatizas la importancia de “Amar los Resultados” me está haciendo pensar para ponerlo en acción, tu lo expresas des de tu experiencia y más concretamente con el multinivel, pienso que es aplicable a cada uno de nosotros e indistintamente al trabajo que estemos realizando.

Ya te he comentado en privado, que me ha gustado tu video porqué dices y sobretodo transmites cosas con sentido, con esencia y con valores. Las decisiones se toman des de los valores personales y eso es lo que nos hace únicos y nos guía hasta nuestro destino. En otras conversaciones, me has transcrito lo que los libros siempre nos cuentan: “Dicen que el pasado es un fantasma, el futuro es un sueño y el presente un regalo, por eso se llama presente. Present en inglés = regalo

Soy una enamorada de la vida, de amar para generar amor, pero en mi aprendizaje no habia caido en la cuenta de enamorarme del resultado. Quizás porqué no estaba preparada?  quizás porqué mis paradigmas, eran otros? quizás porqué no sabia como debía hacerlo? Cuando leí tu post y después cuando escuché tu mensaje, me dije: voy a aplicarlo porqué tiene su lógica y su sentido.

Pero aquí me he quedado en la lógica, soy incapaz de seguir adelante, tengo la sensación de miedo, de miedo a lo desconocido de saber que si el amor puede mover montañas, en el momento que ame los resultados si no aprendo a utilizarlos y canalizarlos bien (tal como me transmitiste), en vez de  poder hacer y generar algo bueno, puedo llegar a perder parte de lo que tengo…

Se que tus palabras, tus vídeos, tus aprendizajes me aportarán valor, fuerza y coraje para dar los pasos adecuados y seguir creciendo bajo la base del amor incondicional a la vida.

Gracias por tu forma de expresar, por tu generosidad en compartir y por tu paciencia en atender a las personas que están cerca de ti.

Un abrazo correspondido a tu calidad humana.

Sílvia