III Congreso Optometria en Sevilla

maig 21st, 2012

Después de cuatro días de convivencia con compañeros optometristas en Sevilla, han fluido emociones, sentimientos, vivencias que voy a compartir.

Tomar la decisión de asistir a un evento de éstas características, hace tener que poner encima la mesa pros y contras, afloran los valores personales y en muchas ocasiones existe una gran disputa interna sobretodo en el terreno personal y familiar versus profesional y trabajo. También existe una disputa bastante importante en la parte económica, pago congreso, transporte, manutención, alojamiento y extras, sumando lo que dejas de ingresar por no estar en tu puesto de trabajo.

En éste caso, la nuestra es una profesión que permite dar una nueva visión a las personas, y pienso que eso es lo que ocurre en éste Congreso, nos da una  visión, de como podemos ver mejor nuestro día a día para poder afrontar los retos a los que estamos sometidos, generalmente por la aboragine de  factores externos a nosotros, como pueden ser  la situación del país,  nuestros propios colegas de profesión, los empresarios sin escrúpulos, el desconocimiento de la sociedad a las soluciones que ofrece nuestro trabajo….

Podemos resistirnos a éstos «enemigos» externos, mientras somos fuertes, pero a veces nos debilitamos por alguna razón. La fortaleza es física, pero también es una fortaleza de crecimiento personal, que surge de la combinación del aprendizaje académico y del experimental ( de las propias experiencias). Para tener éxito, solo necesitamos el 15% del conocimiento adquirido, el 85% restante depende de cómo se aplica…Y en éste Congreso, tenemos la oportunidad de aprender cosas nuevas y a la vez, si uno quiere, aplicar, compartir,transmitir el aprendizaje experimental personal.

Gracias a la organización por hacerlo posible y gracias a tod@s los asistentes, por compartir y aplicar los conocimientos adquiridos, porqué ello me ha llevado adquirir experiencias vitales que fortalecen mi crecimiento personal,que voy a compartir con las personas más cercanas, familia, pacientes, clientes, amigos,…

Un abrazo muy emocional para tod@s.

Sílvia Edo

Tu, jo i les circumstàncies externes

maig 13th, 2012

Fa dies que el meu sentiment interior té ganes d’escriure, peró fins avui no he trobat el moment relaxat, distés que permet que flueixin les paraules. En les últimes setmanes han succeït una sèrie d’aconteixements personals amb les persones del meu entorn i aixó m’ha fet ser conscient de que entre tu i jo podem canviar algunes coses de les nostres interactuacions. Tu de ben segur pots treballar en canviar trets de la teva manera de procedir. Sobre la meva manera de procedir pots influenciar-me peró no canviaré si jo mateixa no vull fer-ho. I sobre les circumstàncies externes? que m’en dius? no pots modificar-les i és per aixó que t’has d’adaptar.

Em costa seguir, perqué se que m’estàs llegint i aquí expreso sentiments i aprenentatges meus personals, de les meves propies vivències i que no tens perqué estar-hi d’acord. Vull donar-te la mà, per acompanyar-te en aquest camí i en aquest creixement, peró a vegades la meva emoció fa que tiri fort i et pugui fer mal. El mal que et puc fer jo, és el No Intencionat, que surgeix de no donar-me compte de que les teves vivències només són teves i que el que m’ha anat bé a mi, amb intensitat i en espai de temps, potser a tu no t’anirà bé.

Com puc fer-ho? crec en tu i crec en les persones i això fa que empatitzi amb tu i empatitzi amb les persones que en certa manera són properes a mi. Adquireixo un gran grau d’implicació i aixó no es bó, perqué el teu dia a dia me’l faig meu i l’intento gestionar des de la meva manera de ser i procedir. I al final…aixó acaba amb distanciament.

He viscut distanciaments definitius i distanciaments temporals. I cap dels dos no els acabo d’aceptar. Els Definitius, crec que vénen impulsats per canvis evolutius en les persones i de forma diferent, els objectius personals també eren distants i els valors importants eren desiguals.

Els distanciaments temporals, s’han produit per la necessitat personal tant per part de les persones properes o per part meva, d’un espai íntim per aceptar i entendre els canvis tant personals, com profesionals que s’han produit en el periòde d’amistat. I aixó ho sé, perqué amb el temps, quan ens hem retrobat, la relació que es torna a generar és diferent a la primera vegada.

Ara em toca esbrinar, que haig de canviar per no fer mal de forma inconscient a les persones que aprecio i estimo…

Com puc saber si un distanciament està provocat per mi o per l’altre persona? … em pots ajudar a trobar les respostes a les preguntes?

petonets i gràcies

Gràcies per la teva amistat

maig 2nd, 2012

Avui, vull donar-vos les gràcies per la vostra amistat. Heu omplert de sentit els meus projectes i m’heu donat força per seguir creant. Ni el temps, ni la distáncia, ni l’ausència de paraules han fet que es trenqui aquest vincle. Hi ha molts tipus de silencis, i alguns són més intensos que altres.

En un moment del camí, ens vam creuar i et vaig demanar que sempre estiguésis al meu costat, dir-te, que fins a dia d’avui ho has complert en cada un dels instants que he necessitat la teva força i els teus ánims, els he tingut i els he sentit…

No m’ha calgut perdre a cap amistat per conèixer i reconèixer el valor que té. És un gran Tresor poder disfrutar en companyia, de les petites coses i saber que existeix la confiança mútua.

Una abraçada i un petó a tots els que s’entiu que ens uneix un vincle d’amistat…

Sílvia

Etapas (II)

abril 8th, 2012

Es importante que tengas claras cuales son las parcelas de tu vida, generalmente se suele hacer la siguiente clasificación:

Entorno

Trabajo

Salud

Dinero

Crecimiento Personal

Amigos

Familia

Amor

Ocio

En estos momentos te voy a pedir que hagas un ejercicio de imaginación (no te voy a explicar el porqué debes imaginar,  eso va a llegar en las próximas entradas). Vas a tener que ser el guionista de tu vida ideal (no la que tienes ahora), la que si no fuera por… estarías hoy en día viviendo. Si coincide tu vida actual con tu vida ideal, te felicito, por ser una persona privilegiada.

Ahora, siendo el guionista de tu historia, tienes que mirar cada una de las parcelas de la vida y sentir a qué nivel de satisfacción estás en cada una de ellas. Vas a tener que puntuarlas. De cada una de ellas tienes que valorar del 0 al 10, siendo el 0 mínimo y 10 máximo.

Contestar esto tiene que llevarte tu tiempo, porque  tienes que ser muy, muy sincero contigo mismo. Tampoco vale hacer comparativas con tu amigo/a, vecino/a,… esta valoración es totalmente personal porqué es tu vida ideal.

Cuando termines con esta primera valoración vas a hacer otra puntuando realmente a qué nivel de satisfacción estás en tu vida diaria, cotidiana.

Te estarás preguntando, ¿y todo esto para qué sirve?

Esto te va a ser útil para empezar a darte cuenta de cosas, de tus cosas.

1º ¿que conoces de ti ?

¿En qué facetas de tu vida te sientes satisfecho?

¿En cuales debes trabajar para mejorarla hasta tu nivel de satisfacción?

¿Porqué te encuentras en esta situación?

2º ¿cómo puedes llegar a cambiar lo que no te satisface?

¿Crees que  puedes aprender a ver las cosas des de distintos puntos de vista?

3º¿ deseas cambiar algo de tu vida?

¿Qué precio estás dispuesto a pagar, para sentirte como el guionista de tu película?

Etapas (I)

abril 8th, 2012

La trayectoria de una persona humana; nacimiento, crecimiento, madurez, senectud y muerte.

…en toda la vida hay etapas secuenciales de crecimiento y desarrollo. Todos los pasos son importantes, y todos requieren su tiempo. No es posible saltarse ninguno. Esto es cierto en todas las fases de la vida, en todas las áreas del desarrollo.

 Conocemos y aceptamos este hecho o principio del proceso en el ámbito de las cosas físicas, pero entenderlo en áreas emocionales, en relaciones humanas e incluso en el campo del carácter personal.

 A veces buscamos un atajo, esperamos poder saltarnos alguno de esos pasos vitales, para ahorrar tiempo y esfuerzo y cosechar de todos modos el resultado deseado,…

Stephen R. Covey  “Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva”

¿Te consideras PRIVILEGIADO en todas las facetas de tu vida? ¿Estás satisfecho de lo que has conseguido hasta este momento?

Es curioso, pero la primera vez que me dijeron que yo era una persona privilegiada, me negué totalmente a aceptarlo y empecé a justificarme, a medida que me estaba justificando, dando mis razones del porqué en mi vida estaba consiguiendo aquello que me proponía (aún con todo el esfuerzo que comportaba), mi voz interna me iba diciendo;

Déjate de justificar, porqué realmente eres privilegiada, aún con tu lucha por tu destino, tienes la suerte de decidir por estar en el sitio que estás.

Ese día descubrí aquello que me estaba escondiendo de mi misma. Además apareció en mi mente aquella frase que un día Cesar, una persona muy especial , me regaló y entonces entendí su significado: “De las más grandes satisfacciones es, contentarse de lo logrado, no hay mayor desgracia que no haberse nunca satisfecho “.

Empecé a descubrir que en toda la vida hay las etapas secuenciales de crecimiento y de desarrollo. No sólo crecemos y nos desarrollamos cuando somos pequeños sino que lo hacemos hasta la muerte. Son procesos que debemos entender, tanto ;

En el ámbito Físico

En las Áreas Emocionales

En las Relaciones Humanas

En el Campo del Carácter

Entender que debemos crecer y debemos pasar toda una serie de obstáculos para poder ser privilegiados, son cosas que no se conciben de hoy para mañana.

Pero si que es cierto que solo depende de la fase en que te encuentres en tú desarrollo para necesitar  más o menos tiempo en aceptarlo y descubrir que tú puedes decidir más de lo que hasta ahora has decidido en muchas de las parcelas de tu vida.

 

La Mayor riqueza de que dispongo, soy Yo misma (1)

març 28th, 2012

Los estudios realizados hasta el momento sobre la evolución de los seres humanos conducen a la teoría de la evolución de Charles Darwin (1809-1882), en su obra “el origen de las especies” nos explica cómo el mundo de los seres vivos no es estático, sino que va cambiando constantemente. El ejemplo más claro es el avance tecnológico.

El ser humano a diferencia de cualquier otra especie animal no se adapta a vivir en cualquier sitio del medio natural debido a que tiene la desventaja corporal respecto a las otras especies. Cuando quieres visitar a los osos polares, en su hábitat natural, tienes que ir muy bien equipado para estar en las mismas condiciones en las que vive el oso y no pasar frío.

La  variación en el tamaño y las características del cerebro a lo largo de la evolución del ser humano, conlleva a la especialización y la transmisión de conocimientos de forma poco  continua y heterogénea.  No todas las civilizaciones se han desarrollado al mismo tiempo, las civilizaciones más avanzadas en la prehistoria como podían ser la Egipcia, Mejicana,… no son en la actualidad las más avanzadas.

En el cerebro se localizan la mayor parte de los mecanismos de adaptación, pero éstos deben ser estimulados para garantizar la supervivencia y la consecución de cualquier objetivo que te plantees.

Nacer es todo un privilegio y contar con el cerebro, el sistema visual y las ventanas de oportunidad, es lo que nos hace ser grandes, nos permite crecer.

Cuando entendemos que  el cerebro  juntamente con el sistema nervioso, es nuestro bien más preciado ponemos en marcha los mecanismos para  cuidar, mimar y entrenarlo en la recepción de la información exterior para que  la respuesta que nos dé sea la que mejor se adapte al medio y  a las circunstancias que vivimos.

El avance en tu día a día es conocerte, adquirir seguridad y cuando la tienes vas a buscar otra inseguridad y así de forma indefinida. Que hicieron nuestros antepasados? Es curioso mirar en el pasado de los seres humanos como especies. Los primeros homínidos, que parecían monos, con muy poca especialización, lenguaje más bien corporal o por sonidos,… creados para adaptarse a los cambios climáticos extremadamente bruscos que acontecieron en esa época.  ¿ ahora como llevamos los cambios climáticos? Estamos viendo como la capa de ozono se va haciendo más fina, los polos se están deshelando,… ¿y que hacemos? Hacer muchos estudios, para saber el día y la hora exacta que nuestros futuras generaciones tendrán que afrontarse o amoldarse a los “ataques” climáticos, que nuestra sociedad actual está motivando a que acontezcan, eso sí, cuentas con un cerebro especializado, que se está adaptando a los acontecimientos, al medio,… es por ello que te guste o no para poder sobrevivir tu pensamiento va a variar adaptándose a los cambios que están aconteciendo y a los que se van a avecinar.

 

pensaments 23 de març 2012

març 23rd, 2012

és hora d’anar a dormir. Aquest matí quan m’he llevat, t’he mirat als ulls i he vist l’inmensitat del mar, quanta llibertat, quanta pau i tranquilitat. T’he donat un petó i s’ha despertat l’Univers, el sol ha brillat per tu i els ocells cantaven una dolça melodia.

Et dono les gràcies per existir en la meva vida i per compartir cada un dels moments que estem junts, el sentit del temps existeix quan de cada segon en fem 1 hora, i de cada hora una eternitat. Un dia, simbolitza una vida, i cada vida es viu una sola vegada.

Ara, estic apunt de tancar els ulls per anar a dormir, acabaré aquest dia havent viscut intensament el dia d’avui, disfrutant de cada sentiment i de cada vivència, del que m’has aportat tu i del que m’han aportat la resta de persones i de circumstàncies viscudes.

No et tinc al meu costat per veure’t els ulls, així com tampoc t’he tingut aquest matí, peró veig la imatge d’un mar pausat amb una aigua verda blavosa,que arriba a la costa, fins hi tot puc escoltar la música que fan les onades. Puc fins hi tot visualitzar aquell somriure que em vas destinar, aquell dia quan entre tanta gent buscaves un punt de recolçament i de suport. Fa dies que no se res de tu, peró se que estàs bé. Cada un de nosaltres necessitem entendre que ens pasa, i que és el que volem compartir i el que no volem compartir amb les altres persones.

M’agradaria poder-te tenir aquí al meu costat, per poder-te abraçar i dir-te que estic al teu costat pel que puguis necessitar i pugui estar en les meves posibilitats de fer.

Gràcies per cada un dels instants viscuts. Bona Nit.

La Mort

març 14th, 2012

ahir, va ser un dia especialment trist. Vam enterrar a una persona estimada per la familia. Aquest cop, no ha estat ni la meva àvia, ni la meva mare, ni el meu cunyat, ha estat la única tieta que em quedava en vida.

De les nebodes, jo no era la que tenia més relació amb ella, peró per mi ha estat la meva tieta, estiguéssim lluny, estiguéssim aprop en la distància. Era una persona molt entranyable i físicament s’assemblava al meu pare (el seu germà). Sempre que la veia tenia el somriure als llavis i de la seva boca sortien  paraules dolces i amables.

Afrontava les coses tal i com venien, aquesta mort, m’ha recordat la importancia dels valors, el sentit que té la familia i la figura de la tieta, els cosins,… el respecte per com som cadascú de nosaltres i el compromís d’unió en situacions adverses.Cada cop veig la mort com el que és; quelcom natural. Un cop hem nascut, sabem que algun dia morirem, peró ens agrada girar la vista cap a altres moments i llocs que ens agrada més. La tendència natural és a tenir por de les coses desconegudes.

El buit que et deixa l’ausència d’un èsser estimat és molt gran. La vida, és per disfrutar-la en la màxima plenitud i aixó suposa aceptar les companyies i les ausències en tots els seus matissos. Aixó em condueix a pensar en allò que faig cada dia quan em fico al llit i em pregunto:

¿avui he fet tot allò que internament volia fer, he tingut la necessitat de fer?

Si la resposta és afirmativa, penso: si demà no em desperto, hauré marxat en pau amb mi mateixa.

Si la resposta és negativa, penso: si demà em llevo, aixó que volia fer, ho apunto com a prioritari per fer (i ho faig).

Els objectius materials i tota la feina externa és important assolira-la i complir. Peró el més important de complir són tots els petits missatges interns que constantment afloren, peró que acostumem a amagar amb els estimuls externs (i que la majoria no van ni amb nosaltres mateixos).

Vull acabar aquesta entrada del blog, amb un escrit que vaig redactar fa uns mesos enrera i que fins ara ha estat privat.

«Sé que arribarà un dia, que m’adormiré i no em despertaré. Vull que quan arribi aquest dia, recupereu aquest escrit i reviviu el moment d’ara. La meva ausència no ha de ser motiu de tristor, ha de ser motiu d’orgull.
Perqué hauré viscut en cada moment del dia, hauré tingut experiencies molt bones i altres no tan bones, peró de totes elles, n’hauré format el meu caràcter i la meva forma de ser.
La vida, està formada per diferents etapes d’evolució i cada una d’elles està envolucionada per microcanvis evolutius. En el millor dels casos la suma de molts microcanvis comporta un macrocanvi, que et permet veure la vida des d’una nova prespectiva.
El naixament i la mort són els macrocanvis més grans e importants que pateix una persona i les persones que l’envolten, és per aquest motiu que us dóno les gràcies per haver-me deixat  formar part del vostre camí i de les vostres vivències. Us estimo molt»

En principi, la meva intenció és viure 40 anys més, espero que el meu destí m’ho permeti i poguem compartir moltes vivències i pensaments.  Un petó molt gran i que disfruteu del dia i de les oportunitats que es presentin i recordeu anar a dormir amb els deures fets.

Estimulos Externos

març 4th, 2012

Desarrollo humano

De los estudios realizados( por antropólogos, historiadores,… )de nuestros antepasados y de las antiguas civilizaciones,… hemos obtenido muchísima información de la que podemos aprender para seguir los pasos que han permitido a civilizaciones seguir actualmente en vida y no repetir errores que han hecho que civilizaciones como la Maya, hayan desaparecido. ¿Ahora te apetece ponerte el título de historiador de tu propio pasado? ¿Y vas a utilizar tu rica base de datos, para mejorar o cambiar hábitos, mejorar tu conducta  y tener éxito?  Puedes aprender del pasado, pero solo si reflexionas con detenimiento sobre las lecciones que éste te ha brindado.

Estímulos externos

Desde la primera colonización humana que su existencia se conoce hace 46.000 años, han existido diferentes tipos de sociedades y todas ellas , hasta las sociedades más ricas y más avanzadas tecnológicamente se han enfrentado y actualmente deben enfrentarse  a estímulos externos ( como pueden ser problemas medioambientales, económicos,…) que no deben subestimarse. El esfuerzo a realizar para cada una de ellas es el mismo, pero algunas han fracasado  y otras han triunfado.

Un punto en común en el debilitamiento en sí mismas, de las sociedades del pasado, es el deterioro de su medio ambiente, la variación del entorno externo  afecta positiva o negativamente en éste debilitamiento. Cuando los recursos escasean y hay demasiadas personas para conseguir los mismos recursos, la población decrece y esa sociedad pierde parte de la complejidad política, económica y cultural que ha alcanzado en su cumbre. Y es en ése momento, se decide el futuro de esa sociedad, si se transforma  sobrevive y  sino desaparece y es desplazada por una nueva.

Es la adaptación de las personas a los cambios medioambientales que las mismas personas producimos.

Voy a  utilizar la clasificación que Jared Diamond, en su gran obra “Colapso”, define para  argumentar el ocaso de una sociedad y que yo paralelamente lo argumentaré  a la influencia que recibes en tu personalidad;

  •  deterioro medioambiental:  hay dos condiciones medioambientales que relacionan el daño  que las personas  realizan sin darse cuenta con su entorno más cercano. Éstas condiciones las denominamos : Fragilidad y Capacidad de Recuperación.

Voy a poner un ejemplo: La tala de árboles. Talamos árboles para obtener papel, que lo utilizamos diariamente. Una tala indiscriminada, en un bosque poco denso, hablamos de Fragilidad. La capacidad de Reforestación es muy lenta, si es espontánea, entonces la capacidad de recuperación es mala, conduciendo a un cambio climático.

Entonces, cuando hablamos de personalidad, la fragilidad es la capacidad de una persona a dejarse influir (consciente o inconscientemente) por factores externos, bien sean humanos, materiales, climáticos,…  y la capacidad de Recuperación, es la fuerza interior y la seguridad en si misma por la que cambia su respuesta enfrente a ése estimulo determinado que le está infligiendo, fortaleciéndolo o debilitándolo.

  • Cambio  climático : según Jared Diamond …los cambios climáticos naturales pueden mejorar o empeorar las condiciones en que vive una sociedad humana determinada, y pueden beneficiar a una sociedad al mismo tiempo que perjudican a otra…

Cualquier  cambio que se pueda producir no afecta por igual a todas las personas. Vas a ver, que cuando tu empieces a cambiar la visión que tienes de las cosas, algunas de las personas que siempre han estado a tu alrededor y que se han mantenido con la misma visión, van a increparte para que sigas manteniendo el mismo tipo de visión que ellos tienen. Y ahí es donde debes decidir, si quieres conquistar tu cima o quieres desaparecer con tus semejantes.

  • vecinos hostiles:  Tú puedes  resistirte  a los “enemigos” a las influencias externas, mientras eres fuerte y únicamente sucumbes cuando te ves debilitado por alguna razón. Cuando hablo de fortaleza, no me refiero sólo a la fortaleza física, sino también  a los recursos que has aprendido con tu crecimiento, con tus experiencias, con el aprendizaje. Según Raimón Samsó, el éxito depende en un 15% del conocimiento que has adquirido y un 85% de cómo aplicas lo que has aprendido. Yo te sugiero, que empeñes más tiempo en fortalecer esos recursos para poder mantener ésa fortaleza y resistirte a las influencias externas.

El ejemplo más conocido por todos es la Caída del Imperio Romano de Occidente en el año 476. Durante más de mil años Roma consiguió resistir con éxito a los ataques del pueblo Bárbaro. Las derrotas sufridas por los bárbaros les permitió transformarse, coger fuerza y aprovechar el debilitamiento (por una combinación de problemas económicos, políticos, medioambientales,…) del pueblo Romano para conseguir su objetivo.Si la sociedad Bárbara se mantuvo en su objetivo (y lo consiguió) durante más de mil años, porqué dudas cuando te enfrontas a una derrota? Y te preguntas  si estás en tu mejor camino para llegar a tu objetivo?

Durante muchos años tus hábitos, tus creencias, tus condiciones externas han ganado la batalla en tu propia persona. Y ahora, al igual que hicieron los Bárbaros, tu puedes transformarte para ganar tu batalla. Para ello debes

               -preparar tu persona

               -mejorar tus técnicas

               -debilitar tus pensamientos negativos

               -fortalecer tus pensamientos positivos

               – cambiar tus estrategias

  • socios comerciales amistosos:  a menudo el socio y el enemigo son el mismo vecino y su conducta varía entre lo amistoso y hostil

  • la respuesta de la sociedad a sus problemas medioambientales: al igual que cada sociedad de manera distinta a los problemas medioambientales.

Tú con tu personalidad, frente a una llamada telefónica, puedes responder de diferente manera dependiendo en el momento que te llamen, si puedes o no puedes atenderla o dependiendo de la persona que te llame, por poner un ejemplo…

Com reacciones devant d’un estímul extern?

març 3rd, 2012

Agraeixo a l’Alicia que fes el següent comentari «Amor i pau, molt bonic. Però, que fas quan dones molt i reps poc? Segur,que fins i tot a tu algun cop t’ha passat. Com reacciones?»

Em permet  introduir el meu escrit d’avui que l’inicio amb un pàrraf del llibre de Stephen R.Covey » Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva» i  compartiré els meus pensaments, fruit de l’experiencia tant positiva com negativa. Evidentment m’he trobat amb moltes situacions diverses i en algunes (més de les que jo hagués volgut)  he donat i no he rebut res a canvi.

…De hecho, mientras no tengamos en cuenta cómo nos vemos a nosotros mismos (y cómo vemos a los otros) no seremos capaces de comprender cómo ven los otros y qué sienten acerca de sí mismos y de su mundo. Sin consciencia, proyectaremos nuestras propias intenciones sobre su conducta, y al mismo tiempo nos consideraremos objetivos…

Tot sovint, m’he permés el luxe de creure que tothom pensa i veu les coses de la mateixa manera que les veig jo. Quantes vegades quan he vist una cosa que no m’ ha agradat, he girat el cap per canviar la mirada? quantes vegades he tancat els ulls per no veure el que tenia devant, o per assegurar-me que el que estic veient és real? Al final he entés que és una qüestió d’acció- reacció. Si el que tinc devant m’agrada, interiorment sento una sensació positiva i favorable, jo estic contenta i feliç, és una sensació de tranquilitat,pau, amor,… Peró que pasa quan el que tinc devant no m’agrada? la resposta interna, l’emoció que desperta en el meu interior és de rebuig, de malestar, d’incomoditat,… i em dóna lloc a sentiments d’allunyament, ràbia, inconformitat,…

Pareu-vos a pensar si aixó que em pasa a mi, només em pasa a mi. O potser també us passa a vosaltres?

En aquest precís moment és quan començo a gestionar les meves pròpies emocions, i les meves pròpies accions. Devant de cada situació sempre s’em presenta el mateix dilema : ¿em deixo portar per l’emoció interna que m’ha generat un estímul extern que jo no puc controlar? , o agafo aire, respiro i ¿decideixo gestionar el sentiment intern que se m’ha generat i que jo si que puc controlar (amb més o menys esforç i millor o pitjor resultat)?

Porto molts anys deixant-me portar pel sentiment i reaccionar, com en definitiva, em fa sentir i estar malament. S’ha de ser molt constant, perseverant per canviar una forma de fer i ser, peró també és molt trist està condicionat per formes de ser o estar que no t’agraden i que et fan sentir angoixat, malhumorat,.. Per tant, mica en mica i a partir de sentir internament que l’amor es multiplica, he optat per un model d’acció proactiu, tot hi que en ocasions molt puntuals em surt el model d’acció reactiu.

Amb el temps, he aprés que jo soc responsable de la meva propia vida, el meu caràcter té una part genètica i té una part adquirida o condicionada per les decisions que he hagut de pendre enfront de situacions, circumstàncies i persones que hi han hagut en el meu entorn (el que en diuen cercle d’influència).

També, he experimentat, que hi ha una relació directe de com estic jo i de com reacciono devant de la circumstància que s’em planteja al meu devant, les coses pasen d’una manera o d’una altra  i en certa forma faig que les coses pasin en una direcció (la que jo vull) o en una altra (la que no vull).

Enllaçant  amb la pregunta de l’Alicia, torno a preguntar-me  ¿com puc fer que totes les coses pasin com a mi m’agradaria que pasesin? ¿com puc arribar a obtenir d’una altra persona la resposta que jo vull ? I veig que ara com ara, no tinc la resposta ni la recepta màgica. Estic en via d’observació del meu entorn i de com reacciono, i de canviar els meus hàbits de reacció, estic en vies de gestió del meu comportament,…i poder  trobar  resposta a totes aquestes incògnites. Puc dir que he conseguit canviar, el fet de  no «molestar-me», ni «enfadar-me»,…devant d’aquestes situacions  que no desitjo, peró continuo tenint petits moments de «frustració» (per no saber gestionar aquestes emocions), i la manera més estable de gestionar-los és subordinar els meus impulsos als valors.

… i vosaltres? cap a on subordineu els vostres impulsos?

Gràcies per seguir-me i aportar els vostres interrogants.